x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Portugues@s

La nova situació econòmica se n’ha emportat 188 mentre arriben més espanyols i francesos
Actualitzada 29/08/2021 a les 10:04
Ara que ja abunden les estadístiques oficials, tan enyorades fa unes dècades, una de les darreres sobre censos i característiques de la població (que acostumen a ser contradictòries i poc fiables en segons quines dades), publicada no fa gaires dies en aquestes mateixes pàgines, indicava que les circumstàncies econòmiques han fet marxar cent vuitanta-vuit persones de la nacionalitat portuguesa, mentre han augmentat les arribades d’espanyols i francesos.

D’entrada, aquestes baixes vindrien a confirmar que la corda es trenca sempre pel punt més feble, i la comunitat lusitana és una de les més allunyades de les elits benestants. De l’altra, potser que els increments de residents arribats des dels dos Estats veïns siguin coincidents amb l’augment de les residències passives.

En tot cas, i descomptada la injustícia que comporta tota generalització, la comunitat lusitana s’ha guanyat a pols una bona valoració social. Fa dies que ja no s’escolta la definició pejorativa, que no repetirem per no revifar-la, equivalent a la de xarnegos a Catalunya o maketos a Euskadi.

Una de les personalitats nacionals que ja fa anys en destacava els valors positius era l’antic notari Marc Vila (a.c.s.), que la trametia tant i a tants com podia, a més d’assenyalar-ne una curiositat: que la majoria –aleshores– procedia de la localitat de Viana do Castelo. Com l’amiga Paula, relació establerta a força d’anys de coincidència i converses a l’híper.

Permeteu-me que faci una excepció més a la regla autoimposada de no explicar experiències personals. A poc d’adquirir l’apartament d’Encamp on hem arrelat després de dècades de permanència vam mantenir una trobada dels pocs veïns propietaris pel moment i algú va treure a debat els canals de televisió (ben pocs) que es podien veure aleshores i va esmentar en primer lloc “el portuguès”.

Ja anava a dir que potser no calia quan un dels presents, sense deixar de fer servir el català impecable desplegat fins al moment, va dir: “A mi em va molt bé, perquè jo soc portuguès.” Potser mai vaig guanyar tant amb un silenci.

L’Antonio viva al mateix replà d’escala i justament al davant, porta per porta. Amb ell i la Tere vam establir una relació de bon veïnatge, primer, i de veritable amistat amb el temps. Vam celebrar el naixement del Marc, i després la de l’Alba, que va comportar el trasllat de la família a un pis més gran, dintre de la mateixa parròquia. Això no ha tret que amistat i contactes continuïn, tant de bo per molt temps, tot compartint celebracions, com ara els aniversaris, especialment de majoria d’edat, dels dos fills.

L’home és avui un industrial, propietari ja únic de fleca, resistint amb intel·ligència i iniciativa el vent en contra, amb l’esperança que es consolidi la revifada apuntada aquest estiu. Potser el seu cas d’aprofitament de ·l’ascensor social” del país no sigui generalitzat. Però de ben segur que no és únic.

Com ell, coneixem tants i tants portuguesos i portugueses plenament integrats als costums i també a la llengua nacionals –molt més que tants recalcitrants espanyols i francesos. Potser hauran anat o aniran a gaudir de vacances als llocs d’origen: a Viana, a Lisboa, a Porto. El retrat-robot d’aquestes persones és el d’un home que va venir a fer de paleta. Aquí es van emparellar, o van portar la xicota que ja tenien i que va començar per dedicar-se amb tota dignitat a la neteja.

Temps era temps, un exemple de fins a quin punt han estat i són treballadors va ser la protesta massiva quan el Govern, volent beneficiar-los, va anunciar un límit al nombre d’hores extraordinàries en el sector de la construcció.
En l’àmbit de la cultura, quan la representació diplomàtica de Lisboa tenia el rang d’ambaixada, l’ambaixador de torn va convidar uns quants lletraferits del país a recitar, en traducció al català, poemes portuguesos. Va ser un goig intentar-ho amb unes estrofes de Camoens.

Repetirem: tota generalització pot ser injusta però aquesta, almenys, va en positiu. I amb esperança fonamentada que, amb el temps, no calgui cap rectificació. Les excepcions, fins ara ben escasses, no compten.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts