El 17 d’agost del 2017 –com oblidar-ho?–, un atemptat terrorista tenyia de sang les Rambles, a Barcelona. L’endemà, va ser el torn de Cambrils.
El poeta Manuel Montobbio era, llavors, ambaixador del Regne d’Espanya a Andorra. El llibre de condolences obert a l’ambaixada era introduït per uns versos: els que inicien el poema Rambles de la vida que va ser presentat a Barcelona, el 14, i a Andorra, el 15, del passat juliol.
Montobbio, originari de la ciutat comtal, ha encaixat una profunda ferida que el colpeja en el més profund de la seva ànima: les Rambles formen part del seu ésser més pregon, més entranyable. Les Rambles de Barcelona són ell...
I això mateix ens il·lustra el poema: les Rambles, de la mà del pare, són descobriment d’un espai, d’unes persones que van molt més enllà de les del nucli familiar; són somni; són espai d’amistat i d’estudi; són revelació del diàleg entre la llum i l’ombra sota el fullam dels plàtans; són escenari dels primers escrits, dels primers qüestionaments; són espai de formació activa: són Norma... I són àmbit de retrobament amb la ciutat; amb si mateix... Com també són les del pont de la Immaculada / del mil nou-cents noranta-u, amb la Dulce: punt culminant de formació.
I són les Rambles que l’atemptat profana! Les que li han estat vial de vida que hi ha qui pretén transformar en riu de mort!
Les Rambles que són / en mi –confessa el poeta– que formen part / de la meva geografia / poètica.
El poeta eleva una pregària als àngels de les Rambles –com pot ser que no hi siguin?– perquè les Rambles són vida; les Rambles són el flux intern que ens nodreix, tothora. No dormen mai... N’apel·la a la figura de Lorca, ja des de l’inici del poema, invocació que serveix de conjur: volies Federico / que fossin / les Rambles / l’únic carrer / que no acabés / mai: / mai acabaran.
No acabaran mai, les Rambles: són el corrent intern que ens fa créixer: són cultura, poesia, vida.
Les rambles pels Andorrans també son vida, són família, són records... Com molts Andorrans Barcelona era un viatge llarg, un viatge de nuvis, una maleta de cartró, unes sabates que feien mal, una multitud que desconeixien, Les Rambles amunt i avall!!! Les flors, els monos, Colón, hotel Oriente...enfi records per uns pares ,el sol viatge de plaer en una vida, i el desig que el seu fill també ho pugues veure als sis anys, ells eren els guien, ..les golondrines, el zoo i les Rambles i de postres un pijama. Gràcies Josep per fer me recorda el sol viatge de família, perquè la resta del temps van treballar i treballar.
Respondre