Pare

“Pare, digueu-me què / li han fet al riu / que ja no canta.” Vaig dir-li a en Francesc, que recordava que feia tres anys que se li havia mort el pare, que procurés no fer de la memòria un cementiri i que el tenia en cada gest i cosa que feia; vaig somriure llegint algunes de les poesies que en Joan Ramon ha escrit a la memòria del seu pare, mort de fa poc; vaig callar a en Pere que recordava la mort sobtada del seu pare i a no vull recordar qui que soc plenament conscient que el seu s’hauria d’haver mort abans de néixer per tot el dolor que li va causar. “Pare, digueu-me què / li han fet al bosc / que no hi ha arbres?” Després de l’incendi del cap de Creus, diumenge passat, mentre cremaven la Conca de Barberà, l’Anoia, Ventalló i el Montgrí, va fer nou anys que va morir el pare mentre l’Alt Empordà es rostia sota un foc aterridor.

“Ens caldrà cremar la barca / llaurar el blat per les engrunes, pare / i tancar amb tres panys la casa.” De la barca del temps ja només ens en queda la cendra i la memòria d’uns infants que deixaven que el pare la menés mentre esperaven que després del temporal arribés la calma i aspiraven a esdevenir vells llops de mar enyorats que explicaven històries d’havaneres, valsos mariners i sirenes. Del blat llaurat, ja n’hem espigolat fins i tot les engrunes i ens l’hem empassat de vegades si us plau per força i altres vegades amb el gust dolç o amarg del record mentre ens semblava sentir l’olor d’una arengada esclafada entre la porta i el marc acompanyada d’una ceba tendra i de forces tirades del vi del porró. De la casa, no en queden ni els panys amb què la vam tancar: ningú sap qui hi ha viscut ni quines alegries ni quins patiments van passar-hi els estadants, els nets són a ciutat i no han menat mai la truja al porc i han llençat els llençols de lli i els cobrellits de ganxet que va fer la padrina morta de fred i arraulida al costat de la llar o del braser...

“Ja són aquí / monstres de carn / amb cucs de ferro.” I, sense el pare, es va acabar un món que no era millor, però que era el nostre, i la casa i els boscos i els camps són d’una gent que no té res a veure amb nosaltres i que està matant la terra. “Pare / deixeu de plorar / que ens han declarat la guerra.”