Del blau al verd

Temps de vacances, aquells que les podem fer. Dec ser la primera generació de la meva família pallaresa que n’ha pogut fer. Això sí, s’aprofitaven els dies llargs per fer visita als pobles i les cases dels parents. A alguns hi anàvem i tornàvem a peu. De Tírvia a Llavorsí, de Sort a Pujalt, d’Esterri d’Àneu a Escaló, de Gerri de la Sal a Balestui... I eren uns estius amb gran esclat. El trekking de la meva infància.

Les vacances, avui, tenen significats molt, molt oberts, potser tants com persones les fan. És un temps d’anar-se’n, de marxar de casa, de deixar feina, veïns i topants, de desprendre’s dels horaris. De tornar a tenir l’experiència de la manca d’obligacions, d’extraviar el rellotge, una sensació nova de llibertat. De buscar el descans i repòs, la calma i el silenci, en aquests dos últims estius tan angoixants. Temps també de cuidar-se, cos i esperit, d’intentar recuperar el cabal, de retrobar-te sense presses amb els qui més estimes i celebrar que continuem vius. Són dies per fer veure que no veiem el que passa i, així, desintoxicar-nos dels mòbils i de tot el món digital, podent parlar d’aquesta manera de les coses que ens importen i ens defineixen. Tot plegat pot semblar un miratge, ja que l’experiència em diu que, quan tornem, com el conte de Monterroso, el monstre segueix allí. Però tornem diferents, els dies que ens dirigim cap a nosaltres –el viatge més útil–, deixada l’activitat quotidiana, ens fa més savis en el nostre horitzó d’expectatives en descobrir que no ens coneixem encara del tot.

Potser per això baixem des de la muntanya fins al mar. Amb els anys he entès i m’he fet meu l’estalviar gemecs i fer més ample el mar d’aquells versos de Joan Vinyoli, en El vell i el mar, que em sé de memòria: “El mar és ple, però jo em passo dies / omplint-lo de mirada...” El mar com anhel d’infinitud. I, mira per on, uns dies més tard, un altre gran poeta, Joan Margarit, en el seu poemari pòstum Animal de bosc, em deia a l’Artiga de Lin, a la Vall d’Aran: “Un dia vaig aprendre que mirant / veuria poc: que ara es tractava / d’anar amb els ulls tancats, imaginant / totes aquestes altres obscuritats que hi ha / dins aquests grans de terra que trepitjo,...”

Del blau al verd.