Aixeca el peu

Alguna vegada ja us he dit que, de menuda, em tenia molt preocupada amb quina mena de salsa les nenes maques regaven el seu jardí. A casa, el verb alçar no s’ha usat mai, però ens aixequem i ho aixequem quasi tot. Recordo haver aixecat les orelles quan la veu del pare retrunyia allò del no hi ha més cera que la que crema, haver aixecat el cap per plantar cara a algú, haver aixecat la llebre quan m’ha interessat, haver aixecat la camisa a més d’un suposat setciències, haver aixecat el colze de tant en tant, haver aixecat la sessió quan m’ha semblat que ja en tenia prou i fins i tot haver fet aixecar (temps era temps), alguna cigaleta i algun cigalot.

I fa uns dies em vaig adornar que el poeta de Mobilitat ha tornat a les nostres vides amb un lacònic “Aixeca el peu” que ha fet que, com a mínim jo, que soc obedient de mena (feu el favor de no riure quan sabeu que dic mentides, ja em creixerà el nas i em cauran les dents), vagi dins el cotxe fent passets de ballet amb el peu. Tant se val si condueixo com si vaig d’acompanyant, no puc reprimir el peu (ara el dret, ara l’esquerre) i se me’n va tot sol, ara amunt, ara avall, a ritmes acompassats.

La veritat és que no acabava d’entendre el missatge i hi fotia conya i bon humor. Però ara ja ho tinc clar: el que realment volia dir el poeta de Mobilitat és que val més que els caps de setmana anem fent tot xino-xano que no pas que gosem agafar el cotxe si volem anar a algun lloc en un període de temps raonable. Ja en portem dos que les curses esportives acaparen unes infraestructures irrisòries que ja col·lapsem els andorrans tot sols quan no ho fem amb l’ajuda dels turistes. I que el nostre estimat poeta ens doni paciència i ens delecti amb algun nou vers divertit, perquè el cap de setmana que ve hi tornem: el Tour de França ens omplirà les carreteres i ens tornarà a esgotar la paciència als qui, a sobre de no poder fer vacances i treballar entre setmana, no podem ni gaudir del país els dies de festa.

Hi ha qui diu que a Andorra tots vivim del turisme i que la pela és la pela. Què voleu que us hi digui. Acabarem tots torrats dins els cotxes tot cantant: “Aixeca la cama, que et veurem la lligacama; aixeca el peu i et veurem el que no es veu”.