Desafecció

Hi ha molta confusió sobre el terme apego, com acostuma a passar amb termes d’origen psicològic. Per apego entenem un estat emocional de dependència d’un objecte, situació o persona.

Quina és la funció dels pares? Doncs ho podem debatre llargament, però des d’un punt de vista psicològic la funció dels pares és protegir, proporcionar seguretat, educar, guiar i fer autònoms els nostres fills.

Aquí hi ha la segona clau: el terme autonomia. No he fet servir independència, tampoc dependència, els nostres fills han de ser autònoms. Què passa si són independents? Doncs que el vincle amb les pares és inexistent i no els preveuen en el seu dia a dia. Què passa si són dependents? Doncs que donen més importància a les prioritats i necessitats dels pares que a les seves pròpies i creixen insegurs i amb por.

I què passa quan tenim fills autònoms? Doncs que són capaços d’explorar, buscar i experimentar i en el seu univers la figura dels pares és important però sense ser limitant.

Quan l’apego no és bo i els nostres fills es fan grans, solen aparèixer conductes tòxiques per seguir tenint-los al costat o trastorns psicològics, com ara la depressió o l’angoixa, en veure que ja no ens necessiten tant.

Quan naixem necessitem els pares per poder sobreviure, i és per això que l’apego és molt important, però a poc a poc hem de ser capaços d’anar donant autonomia als nostres fills. Però, què passa si no es va modulant aquest apego? Doncs que pensarem que el fill és imprescindible a la nostra vida o que els pares són imprescindibles, i quan valorem quelcom com a imprescindible comencem a dependre’n, i quan hi ha dependència hi ha patiment. De fet, és com quelcom obsessiu, ja que cada cop es vol passar més temps en companyia dels fills i quan no hi són en realitat ens passem l’estona desitjant que vinguin. A més, sovint, quan venen estem enfadats amb ells perquè venen poc o no comparteixen prou temps amb nosaltres.

L’apego és bo i dolent alhora. El necessitem per créixer i a partir d’un moment necessitem que marxi a poc a poc per poder créixer. Que irònic, oi? Doncs aquesta és la gràcia: a mesura que els nostres fills creixen el nostre apego ha d’anar disminuint.

De fet no sempre tindrem els fills de la mateixa manera que ells no ens tindran sempre. Com més apego, més gran serà la pèrdua i l’impacte en la nostra salut mental.

Aleshores deixo d’estimar el meu fill si practico el desapego? Doncs no, de cap manera, simplement estàs deixant de considerar que és l’única cosa important a la teva vida. Es tracta de relacionar-nos d’una manera més lliure, deixant espais per a la llibertat i expressivitat individual. Es tracta de gaudir junts i de no patir quan no estem junts. Es tracta d’estimar-nos sense tenir por a perdre’ns.

No és tan complicat com podria semblar. Es tracta de donar autonomia als fills i que nosaltres l’aprofitem fent noves activitats o que recuperem aquelles que hem deixat de fer. Hem d’acceptar la seva individualitat i adaptar-nos a aquest nou escenari. Hem d’acceptar el canvi en l’estil de relació, tot buscant antics i nous elements compartits però també elements nous en l’àmbit individual.

En definitiva, hem de preparar els fills perquè se sentin segurs, siguin autònoms i pugui seguir vivint plenament el dia que no hi siguem. I com ho aconseguim? Doncs deixant d’estar-hi de manera progressiva, perquè a poc a poc vagin deshabituant-se de la nostra omnipresència. Per cert, això té un nom per al jove: adolescència. I un nom per als pares: segona joventut.