Creat:

Actualitzat:

Tenia preparat un article sobre els tatuatges, però després de veure la quantitat de tinta que es va fer servir sobre el tema i d’haver llegit els articles pertinents, no m’ha quedat més remei que enviar-lo a les escombraries informàtiques i escriure’n un de nou, enfocat de manera diferent.

En resum, ja no em serveix repetir el que la majoria de gent assenyada pensa i que sembla el més normal de pensar.

Així que aquí va la meva nova aportació a l’assumpte en qüestió.

En primer lloc, els tatuatges tracten d’un tema de tinta i per tant guarden cert paral·lelisme amb el món dels escriptors. La tinta que nosaltres gastem escrivint –m’encanta fer servir la ploma quan escric el meu diari personal, encara que és cert que la Tribuna l’escric sempre a l’ordinador– els amants dels tatuatges la fan servir per incrustar-la a la pell, i allò que nosaltres deixem com a testimoni, escrit en un llibre o en un diari, ells ho porten al seu cos, la qual cosa té un mèrit i un valor inqüestionables.

Sembla ser que les mostres més antigues de tatuatges s’han trobat a Xile en la cultura chinchorro, que data d’uns 6.000 anys aC, però el més sorprenent és que l’home de gel que es va descobrir l’any 1991 als Alps francesos i que pertany al neolític duia 68 tatuatges distribuïts per tot el cos.

A l’antic Egipte es feien servir com a representacions artístiques, i a d’altres cultures com a Roma i Grècia marcaven els criminals; això sense parlar d’altres accions ignominioses fetes servir per estigmatitzar persones pels seus orígens o creences.

A Rapa Nui, l’illa de Pasqua, un lloc absolutament desconnectat del món exterior, la gent es tatuava, i ves a saber qui els en va ensenyar o d’on venien els seus ancestres.

Totes aquestes dades es poden consultar en una senzilla ullada a la Viquipèdia, que és una eina que pot resultar força útil abans de proposar qualsevol codi de conducta, per allò d’informar-se una mica i que avui en dia està a l’abast de tothom.

Per acabar, una curiositat, penso, digna de ser comentada; també es fan tatuatges amb llum ultraviolada que sols es veuen en sales de festa. Si s’arriba a aprovar la llei a Andorra seria divertit veure el típic conseller pell lluent de dia, tatuat de nit.

En l’àmbit personal no sé si porto tatuatges. És evident que a la pell no en duc ni un, almenys jo no l’he vist, però és probable que en porti alguns al sentiment o a l’ànima.

Em queda pendent divagar sobre la corbata; qualsevol dia del mes d’agost m’endinsaré apassionadament en aquest tema.

A última hora, abans d’enviar la Tribuna, llegeixo sobre la prohibició de tatuadors al festival Alpha Space. Em bull la sang i sento vergonya que decisions tan lamentables es prenguin al Principat.

tracking