La dona i l'esport

Pot ser tan assertiu l’enfocament com el contingut, el que es diu com la manera que es diu, l’angle d’abordatge com la lluita mateixa.

La taula rodona de fa uns dies Dona i esport, amb l’Olga Viza com a convidada més coneguda i amb l’Anna Ribas i la Paula Vilaplana, dues joves i brillants periodistes, moderadora i convidada, respectivament, posaren de manifest amb les seves vivències i recorreguts professionals les desigualtats de gènere en l’esport com un cavall de batalla durant dècades que encara cueja. A les pistes d’esport o a les oficines de redacció.

Això ha estat així o no, depèn, segons els casos, afirmo després d’escoltar-les al cap d’una estona immersa en el talent comunicatiu natural que esbossen assegudes totes tres al sofà.

En línies generals les desigualtats en aquest àmbit professional no s’escapen a la inèrcia de la resta de sectors laborals de la societat.

Si les busquem, trobarem les bretxes salarials, els estereotips d’imatge, el sexisme.

L’Olga, una veu de l’experiència en el periodisme, dona el contrapunt a la conversa. Explica com als 19 anys se li va oferir l’oportunitat de ser la cara visible a la secció d’esports de televisió espanyola i ho va fer de la mà d’un home que li va donar l’oportunitat sense dubtar-ho. Va veure la seva vàlua, més enllà del gènere en què encaixava.

Dones esportistes com l’Almudena Cid i la Gemma Mengual han estat disposades a ajudar homes en esports com la gimnàstica rítmica i la natació sincronitzada, respectivament, on també ells han trobat barreres per raó de gènere, explica.

La Paula Vilaplana, presentadora de La Graderia a Ser Catalunya, posava en relleu el greuge comparatiu que patia el futbol femení, malgrat estar cada dia més en voga i a l’elit esportiva. Amb tota la raó. També comentaris esbiaixats en converses en temes d’esport entre companys periodistes –tics– perpetuen aquesta dicotomia de gènere, constatava. Feien propostes de com posar fre i corregir aquets tics que consideraven, totes tres, culturals.

I què ha passat? –preguntava l’Olga, fent un retret a l’aspecte intergeneracional. –Com s’entenen en aquest sentit alguns passos enrere?

No és ben bé qüestió de paritat o de quotes de poder, vaig reflexionar des de la darrera fila en un gest d’introspecció, quan es van treure a la llum algunes dades estadístiques.

La selecció natural fa la seva feina ben feta en aquest sentit, vaig pensar, deixem que els cervells s’expressin lliurement. No hem dit que no hi ha professions d’homes o de dones? Sectors d’homes o de dones? Carreres universitàries d’homes o de dones? Esports d’homes o de dones?

L’enfocament és un altre, penso. Posar en relleu nous talents, noves vàlues, noves tasques, nous àmbits socials i professionals que es menyspreen i són invisibles potser pugui ser un bon punt de partida per reequilibrar. No fer-ho ens ha portat a tic tokers i youtubers a dojo, sembla. Deixem d’expressar-nos constantment a través dels rols que exercim a la societat o dels rols que creiem que hem de representar en cada moment i fem-ho des del que realment som; és necessari un treball intern. Potser així el masculí i femení exterior es puguin manifestar més harmònicament, com el ying i el yang de la natura que pugnen l’un amb l’altre aparentment per moure’s i crear, però que tenen com a principis consubstancials la interdependència, l’oposició aparent, l’equilibri i la transformació.

Així, la personalitat que per a l’Olga és la característica essencial d’un bon periodista pugui lluir i transformar al màxim i de manera positiva allò que fa. O la de l’esportista.

L’esportista en termes generals és empàtic, considera l’Olga per la seva experiència. No té en compte el gènere que hi ha dar­rere, sinó la persona. Potser entre capa i capa de suor, llàgrimes i sacrifici han anat esculpint energies, valors, reflexiono.

Valors globalitzats en un món globalitzat, que tot ho amaren. Si els valors trontollen es fa visible això a tot arreu, si tenen bona vibració, transcendeixen també fàcilment. Com en una sala de miralls, res no s’escapa. Sembla que hem d’anar tots a l’una.

Els fils de la matrix tenen un solc marcat en segons quins temes, com ho és la desigualtat per raó de gènere, no es pot negar. Però mirem de no perpetuar-lo. Fem-lo caduc. Avui en dia hi ha malauradament moltes altres barreres socials, morals, culturals que considero que pesen més, de vegades autoimposades. Hi calen grans esforços personals i col·lectius per enderrocar-les. No és necessari pensar en termes d’ismes.

Així doncs és cultural, sembla ser, mentre les continuo escoltant. Estic d’acord. I educacional entenc.

L’educació és un bon segon punt de partida. L’arbre costa podar-lo quan es fa gran, és més fàcil fer-ho quan és petit perquè l’assimilació està immersa en el joc, l’aprenentatge, les coses quotidianes. Que això es mami des de petit, la igualtat real de gènere juntament amb d’altres valors, a l’hora de tractar els fills, fent-ho des de l’amor, o als alumnes a les escoles –i miro la Carolina Bassi, asseguda al meu costat, professora de valors a secundària, la millor– .L’exemple és la millor manera de canviar patrons. No ens cal enviar cap esportista mediàtic rellevant a fer cap gest preparat per compensar. Els homes i dones en les seves relacions de parella també és important.

L’actriu espanyola María Luisa Merlo explicava fa uns dies a la ràdio com ella havia fet camí com a actriu en un món també espinós en aquest sentit, i ho havia fet “por la via de los hechos consumados”. No havia viscut debats a casa seva ni lluites en aquest terreny, havia fet el que li havia semblat i punt. Es tractava de fer camí amb treball i honestament.

Com el van fer les nou dones homenatjades també pels seus camins personals i professionals. Enhorabona, gràcies! Ivette Groslimond, Carme Massana, Núria Font, Felissa Domingo, Rosa Mari Mandicó, Agustina Grandvallet, Antònia Escoda, Sònia Cano i Claudia Riera.

Mencionar la Marisol Fuentes, directora de Ràdio Ser Andorra, per la feina ben feta i professionalitat. Un plaer les cançons finals que ens van acompanyar de la mà de la Sara Núñez, veu encisadora, i del Ruben Abdellah al teclat.