La tribuna

Els precedents: Obama, fum, fum, fum

Els problemes que es va trobar quan va guanyar les eleccions continuaven igual o pitjor el 2016

Creat:

Actualitzat:

Tom Wicker va ser un conegut periodista polític del New York Times molt proper al president John Kennedy. Quan aquest encara era senador, Wicker ja formava part del seu cercle més íntim, situació que es va mantenir durant la presidència de Kennedy. Molts anys després de la mort del president, Wicker va confessar que es considerava un mal professional perquè com a periodista moltes vegades no havia sigut prou objectiu. Va explicar que l’amistat i la gran admiració que sentia per John Kennedy l’havien portat a silenciar els errors comesos en la seva presidència i a exagerar en canvi els encerts que havia aconseguit.

Anys més tard, el 2008, en plena campanya electoral als Estats Units entre Obama i McCain, el comitè de direcció de la BBC va analitzar el to de la seva política informativa en relació amb les eleccions. I van constatar que degut a les seves simpaties cap a Obama, sense cap política prèvia establerta, de cada deu notícies que donava la BBC sobre Obama, vuit eren positives i només dues eren negatives, mentre que en les notícies sobre la campanya de McCain la proporció era exactament al revés.

Als Estats Units la candidatura de Barack Obama va tenir des del principi tot el suport informatiu del que podríem anomenar l’onada mediàtica progressista. El New York Times, el Washington Post, la CNN, el Boston Globe, etc., ja tradicionalment al costat del candidat demòcrata, es van superar en atorgar a Obama tot el ventall de virtuts que es podien atribuir a un polític. I aquesta mena d’exaltació que provocava la figura d’Obama també es va estendre a Europa. Encara recordo el seu viatge a Berlín mesos abans de les eleccions i l’eufòria que la visita va despertar entre la joventut alemanya quan va pronunciar un discurs al mateix lloc que anys abans ho havien fet els presidents Kennedy (“jo soc un berlinès”) i Reagan (“tireu a terra aquest mur”).

Però probablement el fet més representatiu d’aquesta admiració prematura que va despertar Obama a Europa va ser la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2009, quan portava pocs mesos a la presidència, “pels seus extraordinaris esforços per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles”. Però alguna sensació de patinada devien tenir els components del comitè Nobel d’Oslo quan en el mateix discurs d’acceptació del premi, Obama va parlar de la integritat de les “guerres justes”, que caldria acceptar en el futur l’aparició de més guerres i que la seva recent decisió d’enviar 30.000 soldats més a l’Afganistan tenia per objectiu defensar l’interès nacional i que era un acte de “legítima protecció”.

En tot cas, la realitat és que al final del primer mandat d’Obama, el nombre de soldats dels EUA morts a l’Afganistan s’havia doblat des que ell va arribar a la Casa Blanca. I això que l’administració Obama va “perfeccionar” els mètodes utilitzats per Bush per lluitar contra el terrorisme amb l’ús dels drons, amb atacs molt arbitraris que causaven més morts civils però reduïen les baixes dels soldats propis. Però el seu concepte de la guerra justa no es va acabar amb els drons. Tot i que a l’inici del seu mandat prometia fer el possible per reduir les armes nuclears, Obama va propiciar un pla de modernització i renovació de l’arsenal nuclear dels EUA que va portar que al final dels seus vuit anys de presidència el nombre de ginys nuclears emmagatzemats fos el més alt de la història del país.

I podríem seguir amb aquesta relació de promeses incomplertes i de plantejaments de pur màrqueting polític. La venda a l’Aràbia Saudita d’armes de tot tipus per valor de 100.000 milions de dòlars a canvi d’obtenir dels saudites petroli a bon preu, mentre presumia de lluitar contra el gihadisme. El seu discurs del 2009 al Caire sobre les noves relacions dels Estats Units amb el món musulmà, presentat per la seva administració com un discurs fonamental i històric i que va acabar només en bones paraules i oblidat per tothom en quatre dies. La seva política absentista amb els problemes originals de Líbia, de la qual encara avui paguem les conseqüències. El seu viatge a Cuba amb tot el muntatge publicitari i desplegament d’ajudes de tota mena per part dels EUA sense que Cuba respongués més que amb petits gestos i amb promeses que avui encara no s’han complert. I l’acord amb l’Iran, que dins de la mateixa administració americana es demanava que era prematur signar degut al fet que les negociacions no estaven prou avançades. Però s’acabava la segona legislatura i la imatge d’Obama s’havia d’enfortir.

Si de la política exterior d’Obama passem a la política nacional, el balanç dels vuit anys de la seva presidència no són tampoc gaire encoratjadors. Possiblement, l’única proposta positiva va ser la reforma del sistema sanitari del país, i encara amb menys rellevància de la que s’acostuma a considerar.

Als Estats Units existien dos sistemes de sanitat pública, el Medicaid i el Medicare, als quals s’hi acollien uns 40-45 milions de persones en cada un. Després hi havia les assegurances privades, de contractació voluntària. També la majoria de les empreses oferia assegurança mèdica als empleats com una part complementària al sou. Finalment, un col·lectiu restant i difícil de quantificar que no disposava de prou capacitat econòmica per contractar una assegurança privada. I és a aquest darrer col·lectiu on es va dirigir la reforma sanitària d’Obama que, malgrat afectar negativament alguns dels sistemes de prestacions ja establerts i també amb seriosos problemes d’implantació, es pot considerar globalment com una aportació positiva per a l’interès general dels americans.

I a part d’això, poca cosa més. Els problemes que es va trobar Obama quan va guanyar les eleccions el 2008 continuaven iguals o pitjors el 2016, quan va deixar la presidència. Entre aquests, els problemes racials, quan semblava per raons òbvies que la situació de la comunitat afroamericana hauria d’haver millorat durant aquests anys. Estic segur que Manuel Castells, avui distingit ministre espanyol del govern de Pedro Sánchez, es deu haver penedit de les opinions expressades el 2008 i 2009 quan, enlluernat com tants altres per la figura d’Obama, avançava comentaris elogiosos sobre les grans aportacions que suposaria la nova presidència nord-americana i considerava que “la generació Obama” seria la “gran generació” que podria regenerar la política dels Estats Units i de tot el món.

tracking