Llunci

Això no és Egipte, però és terra vella i, com aital, guarda sota els estrats més actuals els vestigis d’un llarg, profund i remot passat, en espera que algú, si és possible expert, els tregui a la llum.

Aquesta setmana, Gerard Remolins ha començat la redescoberta del que guarda la cova d’en Llunci, a sota del Roc de Quer, que es mira de cara l’antiga Ràdio Andorra a l’altra banda del riu des del poble de Vila.

Pere Canturri (a.c.s., qui, si no) ja havia avançat que hi havia materials de l’edat del bronze i els primers tasts ho han confirmat, amb l’aparició de ceràmica de l’època i també, segons s’ha avançat a informar Andrés Luego, un fogar on, segons el color de la terra, s’haurien cremat restes orgàniques.

El coneixement per experiència de casos semblants, o la intuïció, han animat l’arqueòleg que ara hi treballa a pronosticar que s’acabarà constatant la presència humana i la seva empremta fa uns 10.000 anys; més o menys en el temps que va començar a ser habitada l’altra balma prehistòrica, la de la Margineda, la memòria de la qual ocupa quatre gruixuts volums obra de diversos científics, i es pot consultar a la Biblioteca o a l’Arxiu nacionals.

Caldrà estar atents per seguir, a mesura que apareguin, les properes empremtes de fa, ni més ni menys, que una dotzena de mil·lennis. Molt, potser massa per a només les tres setmanes previstes per a la campanya. Potser en caldran d’altres, successives, per arribar al fons –també en sentit literal– del “tresor” d’en Llunci.

Pot sorprendre que l’indret porti el nom d’una persona, cas insòlit en la prehistòria nacional. L’explicació es troba a la història mítica del protagonista, recollida al volum Les llegendes d’Andorra (Edicions Andorranes, 1966) avui descatalogat en espera de una reedició) i amb l’afegit dels excel·lents –com sempre– dibuixos de Sergi Mas.

Coordinats per Ricard Fiter, al llibre es troben els relats de tradició popular d’autors diversos, inclòs el de Mossèn Cinto sobre el llac d’Engolasters. El que ve al cas, però, és de mossèn Jaume Argelagòs, amb el títol La llegenda del roc d’en Llunci, on s’explica que el protagonista va trobar a la cova ara objecte d’estudi, al poble encampadà, una olla plena de peces d’or.

Qui la descobrís, segons la història, no podia obrir-la per recuperar el tresor fins després que toquessin la mitjanit les campanes de l’església. El Llunci, però, impacient com un nen, no se’n va poder estar. Va destapar l’olla sense esperar i el que li va aparèixer va ser un niu d’escurçons, del qual va fugir cames ajudeu-me.

Serà difícil que l’equip de l’arqueòleg trobi un tresor com el que va perdre l’impacient Llunci, literalment d’or. Però de ben segur que apareixeran peces més que valuoses per esbrinar, una mica més i millor, la vida remota en el temps dels ancestres dels andosins.

D’altra banda, potser diversos lectors i lectores deuen haver establert ja mentalment un cert paral·lelisme entre la desventura del Llunci i la metamorfosi dels amables mogwais en els malvats gremlins de la pel·lícula de Joe Dante produïda per Spielberg. Seria massa, però, suposar un abast tan universal del relat de casa nostra.