Dijous passat hi va haver una crisi de Govern. Els ciutadans no especialment informats no sospitàvem res, fins que a mitja tarda van començar a sonar les campanes. No sé com s’han de quantificar les crisi de govern (ni si es poden quantificar), però diria que aquesta –si més no pel nombre d’afectats– és de les mitjanetes. És cert que els etimòlegs ens consolen: per als antics grecs, la paraula crisi significava judici o decisió, sense el llast negatiu que el mot arrossega avui. Però penso que, per a un cap de Govern, haver de remodelar l’executiu –i que després et diguin que allò ha estat una crisi de Govern– ha de ser el pitjor dels seus malsons. Sí, ja sé que tots els polítics andorrans que han tocat poder tenen, emmarcada al capçal del llit, la sisena màxima del vell Manual, el llibre sagrat de la tribu: “Escollir per les empreses i empenyos los hòmens més íntegros, discrets i experimentats.” Tan fàcil com seria publicar un edicte i que les capacitats i mèrits fossin avaluables amb criteris i mètodes més o menys objectius i amb l’auxili de la ciència. Però la realitat és tossuda i les forces tectòniques que han d’intervenir en una decisió d’aquesta transcendència han de ser monumentals, inimaginables. Hi intervenen famílies polítiques, faccions, llastos i herències del passat, les quotes imposades (de gènere, de partit i de parròquia): un joc d’equilibris que són impossibles de quadrar i que en acabar tothom quedi content. Després del ball de cadires cal llegir entre línies i veure com ha quedat tot plegat: el paisatge després de la batalla i au, endavant, que no ha estat res.