La tribuna

Realitat

Les darreres xifres de dones d’Andorra que han avortat a Catalunya són un cop de puny

Creat:

Actualitzat:

Un dolorós cop de puny, no per repetit menys impactant, és la nova xifra de dones d’Andorra que van anar a avortar a Catalunya. Una estadística tanmateix curta, perquè només recull les intervencions en el sistema públic de salut del Principat veí, no de l’àmbit privat, i tampoc les de França.

Resulta que aquestes intervencions d’interrupció de l’embaràs al Principat veí, el 2019 –últim període computat– van augmentar un quinze per cent sobre el recompte anterior. Van arribar a 146. Però encara pot sobtar més algun repartiment de les afectades segons les seves condicions personals.

No pot semblar excepcional que el 76,7 % de les pacients fossin solteres i un 4,8 percentual més de separades o divorciades. Sí que un percentatge, per petit que sembli, eren casades.

Tampoc, que la gran majoria (69,2%) fossin assalariades, i grups més petits (11%), estudiants o en situació d’atur (4,1%), però sí que pot resultar cridaner el compte de les empresàries amb personal dependent en aquesta situació (3,4%).

Potser resulta encara més sorprenent que, en mirar les edats, poc més del nou per cent eren menors de vint anys, i les més nombroses estaven entre els 30 i els 34. Que els nivells de formació més freqüent entre el col·lectiu (39%) sigui de batxillerat o equivalent, amb un 22% d’universitàries, i només un 1,4% sense estudis.

D’aquest conjunt de dades es pot deduir que la pràctica dels avortaments no es produeix en la ignorància, una suposada immaduresa mental i física o, en general, en condicions de pobresa extrema.

Resulta difícil d’entendre que dones madures i instruïdes no coneguin, o no facin servir, la gran quantitat de mètodes anticonceptius, inclosa la ja legalitzada aquí “píndola de l’endemà”. Al cap i a la fi, la carn no només és feble, sinó incontrolable en els moments de passió.

Com a contrapartida hi ha les dificultats –de tota mena, també socials– dels i les que no aconsegueixen tenir descendència. Una altra informació al Diari ens porta la realitat que la taxa de fecunditat entre les residents duplica la de les andorranes de dret. I això no pot sobtar, ni venir de nou.

El fenomen és repetit al conjunt de l’Europa occidental, i encara més a la del sud, on l’increment vegetatiu de les poblacions és majoritàriament dels col·lectius immigrants, especialment del “tercer món”.

Diuen que la realitat és tossuda. I poques vegades es fa tan evident com davant d’aquestes estadístiques que més aviat poden ser només la cúspide de l’iceberg, d’un gran iceberg que carrega a les espatlles el conjunt de la nostra societat.

I no és que l’avortament sigui quelcom a promocionar, com no ho és, per esmentar un altre cas, la prostitució. Però si algun o alguna és capaç d’esmentar una sola dona que hagi considerat festa o diversió renunciar a la maternitat engendrada, és hora que ho digui.

O sigui, que prou mal, en tants sentits, han d’afrontar les que prenen aquesta decisió com que per encara siguin condemnades, legalment, jurídicament, ni tan sols socialment, que sembla part d’aquell passat que (gairebé) ningú no voldria veure repetit.

Tanmateix, el sistema polític adoptat pels andorrans el 1993, i especialment el condicionant de la figura del Copríncep episcopal –fonamental d’altra banda per haver mantingut i mantenir la sobirania nacional– continuen impedint hores d’ara la legalització de l’avortament, fins i tot en els tres supòsits bàsics en altres sistemes occidentals. Això, tot i les recomanacions, o les peticions expresses, de l’altre coprincipat, del Consell d’Europa i de tutti quanti.

És qüestió de temps. Arribarà més d’hora que tard, però sempre semblarà una manifestació de la falsedat de la dita “mai no és tard quan arriba”.

Mentrestant, continuarem amb la doble moralitat pública que sembla impossible, o tan difícil, de superar.

tracking