Fa tot just un any i els mercats com si res

Que el 2020 va ser un dels pitjors anys de la història econòmica ningú no ho pot negar. El tancament de negocis, les taxes d’atur, la recessió i en definitiva quasi tots els indicadors macroeconòmics d’Occident indiquen un estat lamentable de l’economia real, a excepció d’un, els mercats financers. A mitjan març feia un any que vam entrar a casa amb anorac i en vam sortir ja no sé quants mesos després, amb màniga curta. La cosa és que des del primer programa de recompra d’actius d’un banc central tot just després de la gran recessió del 2008, els anomenats quantitative easings, hem interioritzat i naturalitzat la presa forçosa de riscos en un món sense tipus d’interès, que presumeix de capitalisme, i que ens ha portat a un punt en què enmig de la pitjor recessió de la història econòmica la majoria d’actius financers es troben en màxims.

A dia d’avui, és evident que la immensa massa monetària que els bancs centrals han posat en circulació no ha ajudat les pimes, sinó que s’ha allotjat en els mercats financers i en quasi qualsevol actiu amb una mica de rendibilitat (com el totxo). La cosa és que les borses ja pugen prop d’un 10% només en aquest primer trimestre, les matèries primeres ja estan per sobre dels nivells pre-Covid, i els tipus d’interès actuals (els que es cotitzen) insinuen un món de major inflació i creixement, suposadament tornant a la normalitat.

És la gran pregunta d’aquest any: hi haurà inflació? Fins ara, un dels arguments dels heretges de les expansions quantitatives era que l’expansió desorbitada de la massa monetària (bàsicament els diners que un sistema té en circulació) provocaria hiperinflació. Així ha estat durant dècades i a tots ens venen al cap els exemples de Veneçuela, l’Argentina o l’Alemanya del període d’entreguerres. Fins a cert punt no s’equivoquen. La diferència és que des del 2008, la inflació s’ha donat –aparentment, i amb matisos– en els actius financers i immobiliaris, no en el preu d’una barra de pa.

Caldria diferenciar dos tipus de tendències inflacionàries: la que fa referència a l’efecte base per l’esclat de la pandèmia, amb recessió i tancaments forçosos de capacitat (oferta), i la que té més a veure amb la desinflació de llarg termini ja evident abans de la Covid-19.

Aquesta última està òbviament vinculada a la revolució tecnològica i digital, al greu problema demogràfic d’Occident, a l’excés de deute a tipus zero –que fa les economies poc productives, menys dinàmiques i fràgils– i a la competència dels països emergents, encara disposats a treballar per una fracció del cost d’Occident. Però hi ha un altre tipus d’inflació: la silenciosa, la que tots patim. El preu de la barra de pa pot no haver-se encarit gaire segons diuen els INE, però el preu de la llar sí (molt), la sanitat, l’educació, l’energia, els productes frescos, i sobretot, els impostos als països veïns. En definitiva, el que més pesa en el cost de la vida d’una família mitjana. Els anglesos li’n diuen shrinkflation, o en cristià: donar-te menys pel mateix preu. La revolució tecnològica i la inflació silenciosa, que van en direccions contràries, són estructurals, mentre el xoc de la pandèmia és conjuntural.

És a dir, veurem probablement inflació en els propers mesos? Sí, i més de la que hem patit fins ara. Si durant la pandèmia hem notat com els supermercats apujaven els preus suposadament per culpa del desavituallament, ara veurem encarir-se el preu de la benzina, el preu d’un vol quan ens deixin viatjar, la nit d’hotel o la cervesa al bar de la platja. La raó és molt simple: hi ha menys bars, el petroli s’ha encarit i les cadenes de subministrament continuem sense funcionar de forma òptima (oferta). Per contra, les taxes d’estalvi –tot i que no ho sembli– estan en màxims mentre existeix una enorme demanda acumulada de béns i serveis.

La cosa és que veurem la tan anhelada normalització, però parcial i amb inflació pel camí. No oblidem que la normalització significa tornar a l’estancament previ a la pandèmia, i que cal recordar que es caracteritzava per un creixement feble, amb sobreendeutament i sobrecapacitat en els sector de més necessitats de capital. I dic parcial, perquè ja veurem com queda la bretxa patrimonial entre els de dalt i els de baix. Les borses són molt optimistes. Massa. Sembla que cotitzen un món post-Covid inclús millor que el pre-Covid, en què es premien els sectors més cíclicament exposats. No obstant això, en la nostra opinió serà temporal. Cal ser més prudent que mai amb les carteres, i s’ha de continuar donant pes a empreses de bons fonamentals i amb creixements seculars intactes tot i la pandèmia.

*Javier Tomé, Gestor de fons d’inversió a Firmage, SFI