x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

'Al començament del temps'

Llegiu el llibre, hi sentireu el dring de la fondària humana d’un andosí andorrà
Actualitzada 01/05/2021 a les 06:27
    Jordi Pasques
Manllevo amb molt de gust el títol del llibre publicat l’any 2000 pel senyor Pere Moles Aristot, un home vital i observador, de paraula franca, que si hagués viscut en època andosina hauria agafat els “trincantes” i Valira avall fins a trobar la llarga corrua d’Anníbal, per d’una banda, copsar les seves intencions expedicionàries i, per altra, conèixer-lo en persona i admirar aquells animals de gepa alta i boteruda i fesomia mai vista, que amb un nas llarg i juganer, deien els ilergets –amb qui els andosins feien bescanvi de llana de la muntanya per blat de la plana– que xuclaven aigua i la feien servir per ruixar-se i refrescar-se. El Pere Moles, acompa­nyat d’una desena d’andosins més, de primer, des de la plana de la Seu, van anar a treure el cap a coll de Creus, pensant-se veure-les o que la gent de la Vansa els podrien donar notícia d’on passaven les hosts d’Anníbal. “Ui, els de Tuixén diuen que els de Gósol van saber pels bergistans que des de Berga van enfilar ja fa una setmana cap a la Nou i saltar a Lillet. Així que deuran presentar-se en terra dels Ceretans sense tocar aigua de Segre.” Sentit això, i sense perdre ni un minut, el Pere Moles i la seva colla van agafar ja allà mateix a Adraén costa amunt cap a Sant Salvador i pel camí de la Sal, i sense tocar tampoc aigua de Segre enlloc, es van anar a trobar amb Anníbal en terra ceretana, allà als vessants assolellats de Queixans, i ara sí a tocar Segre, el satisfet andosí Moles hauria vist com els elefants n’agafaven aigua amb la trompa i s’espolsaven les mosques que aquell mes d’agost de l’any 218 aC també descobrien unes bèsties més grans i vistoses que els bous llauradors de les, ja en aquella època, bones terres de la plana riallera. A Queixans el gros del campament d’Anníbal hi va ser una setmana, refent-se del passatge amunta­nyat i trencat entre Berga i la Molina, collant pel Pla d’Anyella. Quina sorpresa no els va suposar als pastors que, com encara avui en dia hi passen l’estiu amb la ramada, van veure alçar-se llarga i cuejant polseguera i remor humana i d’animals, de la banda de Rus. El primer toc de corn manat fer pel general cartaginès en veure coronat el Pirineu, el van sentir els pastors a l’hora de la migdiada, amorriades les ovelles al Querot. I en sonar el corn, els elefants en resposta també enlairaven uns brams potents i llargs que va deixondir de cop l’endormiscament dels pastors i aquests, sense saber si fugir cames ajudeu-me o esperar que arribés aquella tropa, van, amb més por que goig, quedar a l’espera de rebre’ls. Quan Anníbal els digué: “Són les primeres ovelles que trobem des de les muntanyes d’Ulldecona, abans de passar l’Ebre fa un mes i mig, i ja en podeu començar a rostir pel cap baix dos centenars, que avui farem festa grossa”, els pastors, tot i l’astorament, van quedar més tranquils i compartida la costellada, encara més contents amb el regal que Anníbal els feu: una polida i lluent defensa d’elefant que van guardar durant segles i que algun dels nostres dies sortirà quan el fer de les pluges i les neus vagi estovant les eroles de terres rosses de l’estimat Pla d’Anyella.

En aquell temps del pas d’Anníbal, Andorra era andosina; després, fecundada per Carlemany amb la creu i la rella, seria carolíngia; de seguit clarament urgellesa de cor i d’esperit i per qüestions “d’història i d’amor”, com escriu el Pere Moles, ja agafaria la faisó foixenca i urgellenca conjunta i indivisible, unida, fins avui mateix. Si els andosins que vivien al començament del temps van saber compondre una manera de fer concreta en un territori concret, tot i que les fronteres o termenals anaven de bon principi més balders i segurament es morfonien entre unes i altres tribus, per quedar ja definida la terra andorrana acotada entre muntanyes, entre les argolles de Fontargent i les de ferro de Vallferrera, i entre Perafita i Siguer, coval de les Valires germanes, els andosins que seguiren ja andorrans van aplegar de dia, treballant la terra i pujant el bestiar, i de nit, a la vora del foc i mirant les estrelles, recontes de rondalles i de mites, dites i tradicions que honoraven en identificar-les i en saber-les. Quin dring les paraules, i ara el vull recordar, del professor Marcel Baissa, explicant-nos a la Cortinada, a tocar del Camp dels Batallats, el pas de Carlemany. Mite bonic i de la terra, diran alguns; mentida, asseveraran altres. I potser, sense cants ni escarnis, en l’entremig hi trobarem el desllori­gador.

Llegiu el llibre Al començament del temps, del Pere Moles Aristot, escrit ja fa vint anys però sempre de bon llegir. Hi sentireu el dring de la fondària humana d’un andosí andorrà i més enllà del carrau a vegades massa sorollós del historiadors, també oireu melodioses veus que us explicaran del passat, que cal estimar i tenir ben present a l’hora de fer i, és clar, i bonic que és, de somiar.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts