x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

Els amos

Actualitzada 08/04/2021 a les 06:21
Per bé o per mal, anys ha, l’escola servia per a ensenyar-nos, no pas només per a educar-nos. Qui ens educava era la tribu (la família, la botiguera, l’escombriaire o el senyor alcalde), escola inclosa. Si tiraves un paper a terra, sempre hi havia algú que te’l feia collir; si entraves a algun lloc sense dir “bon dia” o no responies “gràcies” o “adeu” quan tocava, algú altre et reprenia amb un “què es diu?”; si contestaves a un adult, et queia un revés no sabies d’on... Sabies que no s’agafava res sense demanar permís; que, malgrat que les portes fossin obertes, no podies entrar enlloc sense la cantarella de l’“A Maria!”; que si anaves fos on fos, no s’havia de notar que hi havies passat; que, si no feies bondat, algú o altre et donaria xarop de bastó o et faria passar per l’adreçador... Era un martiri, ho reconec, però ens fèiem grans respectant els altres, la propietat pública i la propietat privada.

I la meva generació i les següents hem instaurat tot el contrari. L’escola ja no serveix per a res fora de ser un gran aparcament per a la mainada, la família no hi és (els avis viuen en un altre lloc o també estan aparcats, els pares treballen 25 hores de cada 24 o s’estan relaxant, els germans grans tenen feina amb el mòbil i l’acne) i la tribu calla perquè no fer-ho comporta que t’insultin per haver gosat dir res als reietons de casa o que et facin passar per amargat o per antisocial.
I ara plorem perquè comença a ser habitual que els fills peguin als pares, que la joventut es passi per allà on no sona les restriccions massa llargues que imposen els governs, que el lloc més perdut del planeta ja estigui infectat de morrions i que quan s’obre la porta el bestiar no se sàpiga comportar: gregaris i esporuguits, maleducats i incívics, s’escampen arreu com la pudor, aixafant camps sembrats, pixant-se als fanals perquè els pins ja no donen l’abast, aparcant on els surt d’allà, i es comporten com el cargol poma al delta de l’Ebre, com la fil·loxera al Priorat o com la processionària a l’Empordà, arrasant-ho tot. Però no us equivoqueu; són els amos, els de sempre que fan el mateix de sempre perquè són els amos, el món són ells i només ells... i perquè nosaltres els ho permetem.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts