Canvi d'hora

Ja hi tornem a ser. Cada any la mateixa història. L’últim diumenge de març i l’últim d’octubre ens toca canviar d’hora i adaptar-nos al que les autoritats ens obliguen. Perquè d’aquesta no se n’escapa ningú. Es pot discutir, enfadar-se, congratular-se i opinar sobre moltes coses, però l’hora és l’hora, i el tren que passava a les sis passarà una hora més tard, o abans, segons es miri, i amb el canvi d’ara al matí serà més fosc i a la tarda serà més clar.

Quan sortiré del despatx encara serà de dia i, com qui diu, em tocarà sopar a l’hora de berenar… potser ho faré una mica més tard.

És el que toca, però em pregunto per quin motiu una qüestió tan simple no es pot arreglar de comú acord entre tots els països europeus i arribar, d’una vegada per sempre, a un acord, formem o no part de la Unió. Potser una hora més o menys, en funció del lloc que ocupem respecte al meridià de Greenwich, que semblaria un bon punt de referència.

Nosaltres i els nostres veïns anem a l’estiu dues hores per davant del sol i a l’hivern tan sols una.

Sembla que hi havia certa unanimitat a deixar-ho tot com a l’hivern, però cada any que passa es va postergant una resolució que sembla molt, molt, molt complicada de prendre.

La pregunta de fons és bastant simple. Si no es posem d’acord en un tema tan fàcil de solucionar com el de l’hora, com arribarem a acords sobre d’altres temes més importants, seriosos i complicats?

Té futur el projecte europeu? M’agradaria pensar que sí… però les disquisicions sobre l’hora em provoquen cert mal de cap. I em sorprèn que sempre ajornin la decisió. Facin el que vulguin... però deixin de dir que la decisió s’ajorna al 2021, 2023 o 3445. Prenguin-la i deixin d’embolicar la troca.

A l’hora d’escriure aquesta columna m’ha tocat dormir una hora menys i avui, respecte d’ahir, dinaré més d’hora. Si tenim en compte que a casa els agrada dinar pels volts de dos quart d’una, avui em tocarà dinar a l’hora d’esmorzar i ho faré biològicament a dos quart de dotze. O és a l’inrevés? Tampoc cal donar-li gaires voltes. Mana qui mana i a la taula s’hi va al primer crit.

Tot plegat, però, el tema de l’hora és un embolic. Costa assimilar el canvi. Mai saps si et donen l’hora o te la treuen. A les dues seran les tres i a final d’octubre les tres tornaran a ser les dues, tot i que a l’antic rellotge de sol les tres sempre seran les tres.