Vet aquí que s’ha presentat la traducció catalana d’Esa puta tan distinguida de Juan Marsé (Lumen Narrativa, 2016). Considero patètic i ranci esmerçar temps, energies i diners a traduir literatura castellana al català. Contra el que pugui semblar, és un signe de feblesa i submissió, un nonsense de cap a peus, un insult a la intel·ligència. No és el primer cop que guixo aquesta opinió. I no ho faig perquè sigui Marsé. Tampoc vull ser mal interpretat! Per al català, la meva llengua minoritària enfront del castellà –que sap parlar tot Andorra i Catalunya– qualsevol traducció és positiva, sigui al castellà, l’alemany, el rus o l’anglès. Per difondre i promocionar cultura, el que faci falta. Marsé és un autor més de la llista –se m’acut Carlos Ruíz Zafón– amb qui s’ha perpetrat aquesta mena d’hipocresia políticament correcta. Llamp de llamp de rellamp de contrarellamp!, que diria el meu admirat capità Haddock. La lenta però inexorable degradació i desaparició del català no es reverteix amb traduccions d’obres en castellà. La lectura de Marsé ha estat un gaudi personal especialment intens per variats motius. Poder-ho fer en versió original ha estat un factor important. Tinc la sort de parlar, escriure i entendre el castellà. Com estaré eternament agraïment als editors i traductors que malgrat el grapejat aforisme Traduttore, Traditore, m’han descobert universos literaris en idiomes que (malauradament) desconec i als quals altrament no hauria pogut accedir. Però traduir literatura en castellà al català, mai! I me’n fot el que puguin dir al respecte les patums que la beneeixen.
