Tall i fum

Un carnisser acostuma a fer de carnisser bona part del seu temps. Segurament també fa factures i fulls de comanda, neteja els vidres, dissenya rètols bàsics per anunciar alguna oferta i crea llistes de reproducció perquè facin de fil musical mentre fa anar el ganivet de manera hipnòtica per transformar aquella llata de vedella en un quilo de daus per fer estofat. La major part del temps, però, fa de carnisser i quan llegiu “fa de carnisser”, tots teniu una imatge mental de quina mena de coses fa un carnisser. Canvieu carnisser per bomber, dermatòloga, policia, mestre, agent de circulació, traductora, infermer, actor, escriptora, intèrpret de llenguatge de signes, pintora, periodista, electricista, transportista, caixer, perruquera, pneumòleg o pediatra i la cosa també funciona. També passa, però, que hi ha un gran nombre de persones que no sabem ben bé de què treballen. Les seves targetes de visita tenen un nom assignat per a allò que fan, però a moltes persones aquests oficis no els diuen res. S’expliquen: fan processos, gestionen coses, resolen problemes, exploren oportunitats, construeixen solucions, implementen respostes, donen sortides, diagnostiquen males pràctiques, n’aconsellen de bones... però cada cop que assisteixo a converses en què relaten tot això a algú que ho descobreix de bell nou, l’estratègia bàsica de qui escolta es basa a reexplicar-ho a la seva manera posant-hi tot d’“És com si...” i “És com quan...”, “oi?”; oficis tangibles com a base per mirar d’entendre’n aquells de més eteris. Útils, de ben segur; imprescindibles, potser també; adaptats a un món canviant, de ben segur. La proliferació d’aquests perfils a l’entorn dels llocs de decisió, però, fan que el món sigui una mica més difícil de desxifrar (encara que n’incrementis la transparència), que no s’expliqui per si sol (i això no se soluciona amb més comunicació), on la sospita que només generen fum, que viuen de fer complex allò senzill, de fer-se imprescindibles per a coses innecessàries o de jugar sempre amb una lògica de solució busca problema, potser és una sospita infundada, potser és injusta o miop, però explica una part del malestar actual, de l’enuig d’un carnisser que no entén per què ell pot explicar quina feina fa però no pot entendre per què es prenen les decisions que l’afecten.