Som els homes capaços d'entendre el feminisme? (I)

Ens apropem al 8 de març, Dia mundial de la dona treballadora (i l’aniversari de la meva germana petita), i aviat començarem a sentir la pregunta següent:
–Per què no hi ha Dia de l’home treballador?
A aquesta pregunta segurament se n’afegiran d’altres i també algunes afirmacions que dicten sentència, com:
–Jo no soc masclista ni feminista.
–Per què en lloc de feminisme no li’n diuen igualitarisme?
–Per què hi ha discriminació positiva?
–Aquesta és una feminazi...
Tots en major o menor grau hem dictat aquestes sentències, hem fet aquestes preguntes i d’altres i, fins i tot, com a jutges que som (tots superespecialistes en opinió) hem creat jurisprudència personal.
La primera cosa que hem d’aclarir per intentar comprendre i, fins i tot, intentar respondre a aquestes preguntes són les definicions exactes dels termes que ens condiciona la nostra educació social i cultural.
Com es defineix el feminisme?
Feminisme: “Moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte de l’home, concretat a partir de la segona meitat del segle XIX dins l’àmbit de la societat industrial.” (font: enciclopèdia.cat)
Per altra part:
Masclisme: “Actitud que, per raons històriques, culturals i religioses, mantenen certes societats, que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.” (font: enciclopèdia.cat)
Misogínia: “Aversió a les dones.” (font: enciclopèdia.cat)
Veiem, doncs, que el feminisme no és un moviment que vulgui enfrontar dones i homes, més aviat tot el contrari, cerca desmuntar tot el sistema de creences socials que situen l’home per sobre de la dona i col·locar-la en una situació de paritat amb l’home.
Arribats a aquest punt molts de nosaltres direm: “Això jo ho comparteixo, ho he cregut tota la vida.” Però, és cert? Els nostres actes reflecteixen de veritat allò que volem creure?
Fixeu-vos que indico els nostres actes, sense distingir entre sexes, perquè sembla que no hauria de ser així, però sí, també hi ha dones masclistes.
Com algú directament afectat defensa una política que el perjudica? (només cal mirar al país veí els candidats de Vox) Doncs bàsicament perquè ha rebut una educació que l’ha condicionat i ha definit el seu sistema de creences socials, culturals i religioses.
Analitzem de més a prop aquesta frase tan típica que tots, homes i dones, hem dit:
Dit per homes: “Jo no soc masclista, ajudo la meva dona a casa.”
Dita per dones: “El meu home no és masclista, m’ajuda a casa.”
Què hi trobem en comú? Doncs ambdós estan donant per suposat que les tasques anomenades domèstiques són responsabilitat de les dones. Sense voler, almenys alguns, estem fent un discurs, aparentment innocent i que creiem positiu, quan, ans al contrari, estem prolongant un discurs masclista de posicionament inherent de les dones, continuem amb un model social de rols preestablerts i que condicionaran la vida de les nostres dones, filles, mares, germanes...