La tribuna

Llibertat d'actuació

Per al que fa Leo Urban s’ha d’estar en una condició física a l’abast de poca gent

Creat:

Actualitzat:

Llegeixo al Diari d’Andorra que Leo Urban puja al cim del Casamanya descalç i sense samarreta. La notícia, ho he d’admetre, em deixa d’allò més fred.

Reconec que no sabia qui és el senyor Urban, però una mica més a baix llegeixo que és conegut, i això sí que ho recordo, per haver escalat la torre Glòries i els hotels Arts i Melià Sky de Barcelona, notícia que sí que vaig llegir en el seu moment. Pujar edificis és una varietat de parkour, una pràctica d’origen francès que consisteix també a saltar i desplaçar-se d’un lloc a un altre de la manera més ràpida i natural possible.

Explica la notícia que Leo vol difondre el mètode primal, creat per ell mateix, que vol combinar parkour i natura. Al final, la notícia diu que Leo Urban serà l’ambaixador d’aquesta nova pràctica al país, amb col·laboració del ministeri de Cultura i Esports, i que té com a objectiu la difusió d’Andorra, gràcies als èxits de Leo a les xarxes socials. Doncs molt bé.

Leo Urban té 150.000 seguidors a YouTube. El vídeo del Casamanya que, almenys de moment no està publicat al seu canal, on sí que hi consten algunes de les actuacions que he mencionat més amunt, sinó en un altre canal, té a l’hora d’escriure aquesta tribuna, diumenge al migdia, 346 visualitzacions. A Instagram, Leo Urban té 32.000 seguidors.

M’he estat mirant els seus vídeos, tant de parkour, així com dels d’escalar edificis, i també del mètode primal, movent-se entre els arbres. I he de reconèixer que aquí comença a canviar la història i la meva opinió.

Els de parkour resulten impressionants, així com els dels edificis i alguns del mètode primal on es mou per entre les branques dels arbres de manera espectacular. S’hi estarà o no d’acord, però el que fa és espectacle, i per fer-ho s’ha d’estar en una condició física a l’abast de molt poca gent.

Emocionarà o no el parkour i el mètode primal, però té el seu mèrit i posa en algunes ocasions un somriure als llavis i en d’altres la pell de gallina, i permet gaudir d’imatges espectaculars.

No es pot negar la seva força. Però he de reconèixer que a l’ascensió al Casamanya, almenys a títol personal, no li acabo de veure el què, ni tampoc com por ajudar la promoció del país.

En qualsevol cas, en temps tan difícils com els actuals en què es parla tant de la llibertat d’expressió, hauríem de tenir també molt clara la llibertat d’actuació. Es poden qüestionar moltes activitats, si són o no perilloses, o adequades, o un bon exemple; però sembla evident que si no fan mal a ningú i es respecten unes normes elementals i bàsiques de convivència, sempre seran benvingudes. Així que l’ascensió descalç al Casamanya probablement no passarà a la història, però quedarà registrada com una anècdota en el seu ampli currículum, al qual si li donen una ullada estic segur que no els deixarà indiferents.

tracking