Els fets que no s'han produït

En el decurs dels llargs anys durant els quals aquest mitjà m’ha donat l’oportunitat d’exposar la meva humil opinió en aquest espai, repetides vegades he glosat l’obra d’alguns escriptors, pels quals tinc una consideració especial. Així, al risc de repetir-me, no puc resistir a tornar evocar l’obra del professor Bayard, catedràtic de la Universitat de París. Els seus llibres, lluny de ser reservats als especialistes, es dirigeixen a tots els amants de la cosa escrita. En un primer període, va començar per explicar com es podia parlar dels llibres que un no s’ha llegit, per fer doncs gala d’una cultura inexistent o deficient. Posteriorment, s’ha interessat per les novel·les d’Agatha Christie, i ha evidenciat, sobre la base d’uns raonaments sòlids i convincents, que el culpable designat no era el denunciat per l’autora, però si un altre personatge del llibre.

Ara, acaba de publicar un nou opus, en el qual estudia la propensió natural que molts de nosaltres tenim a comentar o esmentar uns fets que no s’han produït. Podríem pensar que el seu discurs constitueix una crítica del que s’anomena la postveritat. Però no és així. Al contrari, defensa aquesta forma d’expressió, argumentant que suscita la imaginació, requisit essencial per a la construcció d’una obra literària de qualitat. I, en aquest àmbit, dona exemples de narracions que sorgeixen de fets que suposadament s’han produït i que, per cert, semblen sovint més versemblants que la crua realitat.

Se centra, d’altra banda, a descriure l’actitud d’aquells que, testimonis o actors declarats d’un fet rellevant, el relaten, amb una deformació greu de la veritat i, essencialment, del paper que hi van ostentar. Per tant, una reconstrucció intel·lectual absoluta, en la qual el narrador s’acorda, en la majoria dels cassos, un rol molt més important que el que va ser el seu. Ara bé, justifica que aquesta desviació tendenciosa fa part integrant de la natura humana. El cert és que cadascun de nosaltres, si fa prova d’objectivitat, haurà de reconèixer que no falten, en el nostre entorn immediat, exemples d’aquesta forma d’actuar, ja sigui per magnificació d’una interacció, ja sigui, i és més greu, per omissió deliberada de la mateixa.