Ensenyar amb autoritat (Mc 1, 21-28)

Tots segurament tenim en el nostre record algun mestre o professor de qui guardem memòria per la seva manera d’ensenyar, o per la seva personalitat i tracte que ens va deixar petja, que ens va causar una impressió especial...

A l’evangeli d’aquest diumenge trobem que els que van tenir la sort de sentir directament els ensenyaments de Jesús, els que el van poder tenir-hi tracte, constaten que tenia una forma de parlar i ensenyar que convencia, que arribava al cor de la persona que estava pendent dels seus llavis.

Què és el que dona autoritat a les nostres paraules? En sentim molts de parlaments i discursos que no ens toquen cap fibra. Estem en una societat que sovint ens inunda de paraules buides i falses, que no ens arriben a moure, passen pel damunt nostre com una onada que acaba desfent-se en la sorra de la platja sense pena ni glòria.

Que diferent és escoltar aquell que teoritza però no té la vivesa de reflectir l’alè vital que ens commou, d’aquell que ens parla des de la seva experiència, perquè les paraules són expressió de vida, i narren vida que ens desperta curiositat i ens provoca neguit.

Qui com Jesús podia parlar de Déu? Qui era l’únic que podia parlar de Déu des de la experiència? Quin aire tindria el rostre , l’expressió de Jesús, quan intentava verbalitzar la immensitat de Déu que ell coneixia plenament per especial i eterna experiència... Deuria il·luminar-se el seu rostre d’una claredat radiant i trobaria aquelles paraules precises per a poder transmetre la veritat que anunciava. No és estrany que transparentés una força molt especial.

Què diferent és un conversa que relata i narra fets viscuts i reals, d’un discurs que no toca de peus a terra i s’enlaira amb teories abstractes...

I l’autoritat també l’acredita la persona amb la seva coherència de vida. Si allò que comunica ell s’ho creu i ho practica. Per dir-ho planament, si els actes d’aquesta persona s’adien amb el que ell predica.

Jesús predica i actua i els seus actes són els signes que evidencien i confirmen la seva doctrina. Paraules de vida, que provoquen vida i són vida.

Per dues vegades diu l’evangelista Marc en aquest fragment evangèlic d’avui, constata que la gent s’estranyava i s’omplia d’admiració per la seva manera d’ensenyar i per l’autoritat amb què donava una doctrina nova. Per tant aquí juguen tots els factors : el que deia era una novetat, no un esnobisme oportunista, i tenia tota la força d’una vida coherent amb l’ensenyament que impartia.

Tot un repte per desemmascarar aquesta manera superficial i buida per dins, amb què sentim tants discursos que disfressen la vida però que no la generen, més aviat ens porten un desencís i desencant al comprovar la mentida que amaguen. No ens provoquen admiració, ens generen un sentiment de tristor que mata totes les il·lusions d’abastar una existència amb una cota d’indispensable felicitat que anhelem.

Un cop més Jesús acredita, que ell és la vida, i que ha vingut perquè la tinguem ben plena, i no dubta a denunciar i expulsar els esperits malignes de la mentida i l’engany que han pres possessió d’un món que s’ha allunyat de la llum i que sense escrúpols, mata la vida.