Sí, ja sé que quan vas de vacances et fiques a l’hotel i no fas gaires preguntes. Un hotel d’aquells tan exclusius que tries per assegurar-te que t’ho tindran tot a punt. Tot com cal. I en tens prou de trobar a la tapa aquella cinta impol·luta que assegura que tot ha estat netejat i desinfectat a fons. I t’ho creus perquè t’ho vols creure, perquè tampoc no tens cap alternativa millor. I perquè, al capdavall, amb tanta gent que el fa servir al cap de l’any, segur que si mai algú hagués trobat un motiu de queixa, per ínfim que fos, ja l’hauria esbombat a les xarxes i te n’hauries assabentat al minut de fer la recerca a internet. Però tot i així no pots deixar de pensar que hi ha un detall que desmunta qualsevol raonament que et puguis inventar per emmascarar aquell moment fatal, gairebé inhumà, que ha d’arribar inexorablement: no saps, ni pots saber, quanta gent ha ocupat abans que tu aquella mateixa estança de l’hotel; però sí que saps, i molt bé, qui ha estat l’anterior inquilí del lloc on hauràs de viure a partir d’ara. I saps que hi era allà fa tot just unes quantes hores. Amb prou feines el temps que necessita la brigada de neteja per fer el seu treball amb les mínimes garanties d’asèpsia exigibles. I saps que quan seuràs a la trona (la trona més democràtica del món, indiscutiblement) no hi haurà manera humana que et puguis treure del cap la seva imatge, assegut allà mateix, amb els pantalons a l’altura dels turmells, amb les cames pàl·lides i flàccides, i fent força fins a enrogir les galtes com dos tomàquets madurs. La mateixa imatge un dia i un altre durant almenys quatre llargs anys! Ningú no va dir que seria fàcil, però.