Dissabte passat vaig anar a veure l’espectacle de l’Era Espais de Recerca Artística titulat Dels gestos perduts i dels sons oblidats. La interpretació es va dur a terme en un lloc ben emblemàtic i molt adient per la temàtica i el contingut de l’obra: l’era de Casa Rossell. Val a dir, doncs, que hi vaig anar ben predisposat tant pel lloc on es feia com per qui ho feia. Això sí, d’entrada haig de dir que hi anava amb molta curiositat davant l’interrogant que se’m presentava de com els gestos i els sons oblidats del treball en el camp podrien ser transmesos artísticament a través de la dansa i de la creació musical mitjançant les eines que es feien servir per segar i batre. Una musicalitat, la del treball amb les eines, que estic ben convençut que els nostres padrins no deurien copsar, o almenys no deurien fer-ho de la manera que els artistes encapçalats per David Font i Emma Riba ens han mostrat amb la seva interpretació. I cal dir que el resultat és francament bo, captiva des del mateix moment que entres a l’era, on els personatges ja t’esperen en el seu lloc simulant fer feines prèvies. Captivadora l’escena de David Font esmolant la dalla mentre els ballarins amb els seus moviments imiten la sega a ritme cadascú amb el seu volant. Però és que a més del gaudi de la creació artística, l’espectacle convida a cadascun de nosaltres en la intimitat a reflexionar, mentre anem veient la representació, precisament sobre el concepte del seu propi títol, sobre els gestos perduts i els sons oblidats.