x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

'El Padre'

Actualitzada 13/01/2021 a les 05:56
Davant el perill que la borrasca Filomena ens dugués una gran nevada
–d’aquelles que, segons mon pare, les gallines picarien els estels– vam decidir anar al cine. Una molt petita aportació a la cultura com a bé i servei essencial, un sector avui molt fràgil i precari, absurdament perjudicat, i que tant podria ajudar a aïllar el virus dels actuals neofeixismes. Vam anar a veure El Padre. Magnífica, una excel·lent pel·lícula sobre una realitat molt present avui dia, sobre una experiència coneguda i viscuda per molts de nosaltres. Dirigida per Florian Zeller, dramaturg francès que ha dut per primera vegada al cinema la seva pròpia obra. La pel·lícula ha guanyat ja diversos premis. Ens mostra i revela la síndrome i el món de la demència senil amb els seus trastorns. S’hi veu l’origen teatral amb el pis com a escenari i el text com a nucli. Els diàlegs entre l’Anthony i l’Anne, pare i filla, –Anthony Hopkins i Olivia Colman, magistrals en el seu paper– articulen i omplen tota la pel·lícula. En el fons, el drama de la relació paternofilial, quan el pare va desconnectant progressivament de la realitat diària, convivència que planteja el dilema de si la filla té dret a viure la pròpia vida quan el pare està perdent el sentit de la seva.

La pel·lícula no és fàcil de seguir. Et desubica des de l’inici amb canvis constants. D’espai i temps. Desconcerta, costa de comprendre el fil narratiu fins que t’adones que el director Zeller ha volgut posar la càmera i l’espectador dins del cap del protagonista. Així mirem i vivim junts el dia a dia, el present, el passat i el futur, confosos en el caos i en el trist bucle de la demència. Una obra mestra i un Hopkins que traspassa la pantalla. Probablement un proper Oscar, diuen.
I, per acabar, una referència breu a la música. L’ària de l’òpera Les pêcheurs de perles de Georges Bizet t’embolcalla amb una gran tendresa i melangia. És veritat, la romança Je crois entendre encore et fa present la persistència del passat com si fos la cua d’un cometa, et fa tornar a l’espai i al temps viscuts, a la presència de tot allò que ja és absent... I, amb l’ària de fons, un mirall trencat en mil fragments et mira. Semblant i proper. Meu. Mon pare.
  • #1 Cinema a andorra
    (13/01/21 11:57)

    Una excel.lent pel.lícula. En general el nostre cinema presenta una cartellera simplona i  comercial dirigida només a nens i adolescents. Poques películes de qualitat ens arriben i quan fan alguna ,val la pena anar hi. Els que viuen a la seu tenen un cinema petit però amb una bona selecció dirigida a tots els públics, els nens, els adolescents, els adults i els cinèfils. Quina sort que tenen.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts