El temps passa a Canillo

Hi va haver bona voluntat entre les parts. A final dècada dels vuitanta, l’Agustí Fité, de casa Roig de Canillo, va llogar al comú de Canillo, per una durada de trenta anys, el terreny on s’hi va construir el Palau de Gel, per destinar-lo a uns equipaments que fossin un atractiu turístic però sobretot que la gent de la parròquia, particularment els nens i nenes, el jovent, en pogués gaudir, és a dir, que aquell espai cèntric i ben situat contribuís a fer poble. La generositat de l’Agustí Fité va ser manifesta, no tan sols en aquest acord de lloguer de terreny i a un preu molt ajustat, sinó també en altres terrenys que, o bé de lloguer o bé formalitzant la venda al comú de Canillo, estan destinats a equipaments escolars o comunals. Això ho sap tothom i en aquest moment de tensió entre la propietat del terreny, els hereus de l’Agustí Fité, que va traspassar l’any 2010, i el comú, val la pena recordar i agrair la bona disposició d’aquell home discret i de tarannà senzill, que va contribuir amb Canillo d’una manera generosa. Personalment, i amb sentiment, el recordo sempre en passar pels planells de Montaup, allà dalt, feinejant amb les ovelles, acollidor, atent i deixant acuitar i jugar amb els corderets el meu fill quan era xic i ens hi escapàvem més d’una tarda a gaudir d’aquella pau montana.

Però com passa amb tots el lloguers, encara que en signar-los de termini a dues o tres dècades vista sembli una durada de temps llarga i que donarà per fer i desfer, arriba el dia en què el venciment del contracte es veu a venir de cara, moment en el qual les parts han de tornar a seure i procedir a redactar un nou contracte, si s’avenen a fer-ho, o al retorn del terreny i de l’immoble, com especifica el contracte del Palau de Gel a Canillo. Cosa semblant va passar amb el centre comercial del Punt de Trobada que, malgrat el llarg estira-i-arronsa i la via judicial, ha estat recentment retornat a la propietat. El cas del Palau de Gel, però, té un component que no es pot deixar de banda, i és que una de les parts és una administració pública, el comú de Canillo, amb totes les implicacions socials i de representació que això comporta. Si l’afer o el plet, com sembla que mourà la propietat del ter­reny, fos entre privats, la cosa quedaria amagada de la vista pública, com tantes avinences i desavinences hi ha entre contractes de lloguer de privat a privat que si no es resolen bonament, ho ha de fer la justícia. En aquest cas, remarquem-ho un altre cop, el fet d’haver-hi el comú de Canillo pel mig fa que les negociacions es vegin a la palestra pública i que la possibilitat de perdre les instal·lacions del Palau de Gel suposi un daltabaix per al poble de Canillo i per a la parròquia sencera, i fins i tot, si voleu, segurament suposaria una pèrdua en l’àmbit de país, de tot Andorra. Perquè ningú pot negar la funció social, de caire relacional, que fa el Palau de Gel. Esport i cultura, que són les activitats principals a l’hora de donar a la canalla una bona base en la convivència i l’aprenentatge en el viure, més enllà del que aprenen a l’escola. I en segon terme, però afegint-hi valor, hi ha l’oferta de cara al turisme que pot patinar o gaudir de la piscina, o dinar o berenar al bar en el seu dia o en el seu sojorn a Canillo o en altres parròquies andorranes.

Potser si no hagués estat el comú qui hagués volgut llogar el ter­reny ara fa tres dècades, la propietat no l’hauria llogat a altri. I això sempre és d’agrair a l’hora de renovar o de fer un contracte nou entre les parts. Per això ara el comú, si no vol que Canillo perdi el millor actiu social i econòmic que té dins del poble, ha d’estar a l’altura i mirar d’arribar a una entesa amb la propietat, acordant l’últim preu proposat, que pot semblar elevat (20.000 euros mensuals enfront dels 1.890 del contracte finit), però que tenint en compte les múltiples instal·lacions: pista de patinatge, piscina, bar-restaurant, sala d’actes i llar d’infants, es pot convenir que és un preu ajustat. I no entrem aquí a valorar l’explotació del Palau de Gel, si és deficitària o de com s’hauria de gestionar perquè no en fos tant. Això són figues d’un altre paner.

Tornant a la llargada del contracte de lloguer formalitzat a final dels anys vuitanta, i per molt que pogués semblar una durada eterna, el temps ha passat. Segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia, mes a mes, any sobre any, el temps passa a Canillo, com passa a la resta de parròquies i a la resta de món. I ara el temps marca l’arribar a un acord que la propietat voldria de 10 anys de contracte. El comú addueix que el preu és massa alt i la durada massa curta. Potser, i és un suposar, si s’acceptés el preu, la durada podria allargar-se a 15 anys. Fos quina fos, sigui la que sigui, més raó encara per arribar a un acord que permeti durant deu anys mantenir el Palau de Gel i totes les activitats d’acollida de lleure, esportives i culturals. Deu anys per refermar i reforçar allò que de bo i de present el Palau de Gel representa.