x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Ars amandi

Ovidi, el nostre brillant contemporani...
Actualitzada 04/01/2021 a les 06:16
    Joan Ganyet i Solé
“Els governs i l’amor no duren molt quan es comparteixen.”

“L’amor penetra en els esperits a força de costum i a força de costum s’oblida.”
“És un crim odiar a la muller que fins fa poc s’estimava: aquest desenllaç és propi de persones incivilitzades. Amb no preocupar-se d’ella és suficient. És vergonyós que un home i una dona, units fins fa poc, de cop es converteixin en enemics; aquests pleits no els aprova ni la mateixa Apíade (Venus).”


Ovidi, mestre en qüestions d’amor, dedica aquest vers a Cupido, que desfila en triomf: “La Sensatesa anirà darrere teu, amb les mans lligades a l’espatlla, així com el Pudor i tot el que suposa un obstacle per a la milícia de l’Amor. Seràs temut per tothom. T’acompanyaran les Caricies, el Desordre i la Bogeria, seguici que sempre has tingut. Aquest és l’exèrcit amb el que domines als homes i als déus.”

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona el 43aC, el mateix any en què va morir Ciceró. Pertanyia a una família rica de la classe eqüestre. Va ocupar el càrrec oficial de “triumvir capitalis” (inspector de presons i vigilant de l’execució de sentències). Tenia una tendència innata a la poesia: “et quod temptaban scribere, versus erat” (i el que provava d’escriure, resultava vers). Més endavant va entrar al cultíssim cercle de Mesala Corví, on va conèixer els més descollants escriptors del seu temps: Properci, Pòntic, Virgili, Horaci... “També va captivar les meves oïdes l’harmoniós Horaci, quan entonava les seves fines composicions al so de la lira ausònia”.

Des del 23 aC fins al 9 dC va viure feliç i tranquil a Roma, fent-ne de l’alçada d’un campanar. Va casar-se tres vegades. Però la seva sort va donar un tomb terrible. Trobant-se a l’illa d’Elba, als 52 anys, va rebre la fatal ordre d’August: la “relegatio”, el desterrament a Tomis, avui Constança (Romania) vora el mar Negre, una terra ignota i bàrbara on ni tan sols parlaven llatí. En aquest cruel destí hi va viure deu anys fins a la seva mort, curull de nostàlgia, com es reflecteix amb tota cruesa en la seva darrera obra Tristes. Sembla que la causa va ser la seva Ars amandi i haver estat testimoni d’un fet escandalós. August ja l’havia prohibit vuit anys abans del desterrament per llicenciosa, ja que col·lisionava frontalment amb la seva política de renovació moral i amb les Lleis Júlies (la Lex Iulia de maritandis ordinibus –contra el celibat–, i la Lex Iulia de adulteriis coercendis –contra l’adulteri–). Un trist final per a un grandíssim poeta que ens va deixar en herència, a més d’Ars amandi i Tristes, obres de la magnitud d’Heroïdes, Metamorfosi i la inacabada Fastos, sense oblidar la picardia i el coneixement de l’ànima humana que regalima Remeis contra l’amor.

Marcel Quignard diu d’ell: “Ovidi és el primer abanderat del desig recíproc.” En aquella Roma que després de les guerres civils coneixia una certa pau i el gaudi desenfrenat de les riqueses obtingudes en les campanyes militars, en aquella capital del món en la qual tot semblava possible i, com descriu Sàndor Marai de la Viena centre de l’Imperi Austrohongarès, “eren els dies de carnaval, i l’amor es revelava i tirava llaços en la ciutat, com si els agents d’un grandiós complot que aglutinés totes les capes socials estiguessin incitant i excitant a totes les ànimes.” En aquest frenesí ocupava un lloc especial el poeta Ovidi com a actor i com a finíssim observador. Algunes perles eixides del seu agut estilet han arribat fins a nosaltres, fresques com cireres acabades de collir.

– “Video meliora proboque; deteriora sequor”: Veig el millor i ho aprovo; segueixo el pitjor.

– “Qui ho creuria? Fins i tot a riure aprenen les dones i així augmenten el seu atractiu. Fins on no arriba el seu art? Aprenen a vessar llàgrimes amb elegància i ploren quan volen i com volen.”

– “Ella no vindrà a tu, volant per les brises lleugeres: la jove idònia per a tu l’has de buscar amb els propis ulls. Més que en cap altre lloc l’has de caçar en els corbats teatres. Venen allà a mirar, però també a que les mirin: aquest indret ocasiona baixes al cast pudor”.

– “Les dones tenen diferents caràcters: conquereix de mil maneres aquests mil cors. Tantes maneres de ser hi ha en l’interior de les dones, com formes en l’univers”.

–(a ells) “Però que no se t’acudeixi arrissar-te els cabells amb unes tenalletes, ni depilar-te les cames amb aspra pedra tosca. Bellesa sense endreç quadra bé als homes. Que els nostres cossos agradin per la seva netedat; feu que es posin morens en el Camp de Mart; procureu que se us posi bé la toga i que no estigui tacada. Vegint-se lliures de rovell les teves dents. No et deixis créixer les ungles i porta-les netes i que no hi hagi cap pèl en els orificis del teu nas”.

–(a elles) “que l’amant no vegi els flascons escampats sobre el tocador: l’artifici embelleix sempre que es mantingui en secret. Quan et poleixis, pensem els altres que estàs dormint: més bonica et veurem després de l’últim retoc”.

– “Eviteu els homes que fan ostentació de la seva elegància i galania, i col·loquen cada pèl en el seu lloc. Les paraules que us diuen a vosaltres les han dit a altres mil dones: el seu amor va d’aquí cap allà i enlloc s’atura. Què farà una dona quan el seu amant té la pell més suau que ella mateixa i fins i tot pot tenir més pretendents que ella?”.

–(en el banquet on hi ha el marit de l’estimada) “Et diré amb les meves celles paraules que parlen sense veu; llegiràs mots en els meus dits i mots escrits amb vi. Quan recordis els nostres jocs amorosos, toca’t les rosades galtes amb el teu fi polze. Si m’has de fer algun secret retret, pengi la teva delicada mà del lòbul de la teva orella. Quan t’agradi alguna cosa, estel meu, que jo faci o digui, dóna voltes sense parar a l’anell en els teus dits. Toca la taula amb la mà, com ho fan els suplicants, quan desitgis per al teu marit les moltes desgràcies que es mereix”.

–(consell de l’alcavota Dipsas –assedegada- a les noies, respecte als pretendents) “Cuida’t que no estigui confiat, sense cap rival: no dura molt l’amor si el prives de lluita. Abans que res, que vegi els objectes que l’altre t’ha enviat. Si ningú t’ha enviat res, cal que te’ls procuris tu mateixa a la Via Sacra. Que la llengua t’ajudi i oculti el que penses: acaricia’l i perjudica’l; el funest verí s’oculta sota la dolça mel”. És clar, la taimada Dipsas es va guanyar la maledicció d’Ovidi: “Que els déus et privin de tota llar i et donin una vellesa sense recursos, llargs hiverns i eterna sed!”.

Ovidi, el nostre brillant contemporani...

*Joan Ganyet i Solé, Arquitecte
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts