Creat:

Actualitzat:

Acostumats com estem a l’oblit ràpid, a la prompta caducitat dels esdeveniments o dels fets que ens deixen un fort impacte, no me’n puc estar, encara que sigui dues setmanes després, de deixar per escrit el xoc que per a mi ha tingut la mort d’Òscar Ribas. És cert que en aquests darrers quinze dies s’han escrit molts elogis des de tots els sectors socials i polítics, veus molt autoritzades perquè havien compartit amb ell els grans moments de la història d’Andorra; però també és cert que per molt que escrivim mai arribarem a abastar tot el que ha estat i ha significat la seva figura en qualsevol dels àmbits en els quals va destacar. El llegat que ens deixa és immens, ja no només per les seves reflexions i la seva visió a llarg termini de què havia de ser el país, sinó també per aquells errors (individuals i col·lectius) que li van impedir fer viable el seu projecte més enllà del seu pensament. Però ho compartissis o no, amb matisos o sense, les paraules d’Òscar Ribas sempre es feien d’escoltar (o de llegir). Els reptes que ens plantejava anys enrere, amb saviesa i clarividència, continuen sent de primer ordre en un món canviant i una societat que ha esdevingut líquida. Són els mateixos reptes que tenen nous escenaris i que estan sense solucions. Ell aportava les seves. Tu hi podies estar d’acord o no. Però el que ja no podrem fer és debatre-ho llargament amb ell, i això ho trobarem molt a faltar. Ens quedarà el consol de capbussar-nos en la lectura del darrer testimoni que ens ha deixat. I com sempre, el temps acabarà donant o traient la raó.

tracking