El popular joc que dona nom a aquestes ratlles és, ras i curt, un dels màxims exponents del capitalisme. Qui més qui menys en algun moment de la seva vida ha comprat i venut, intentant ensorrar els contrincants a la misèria sense que importés gaire qui tingués davant a la partida: família, amics... Take No Prisoners i la resta són collonades. És una guerra sense quarter amb una única finalitat: trepitjar els altres per quedar-te com a amo i senyor de la ciutat –sigui Nova York, Barcelona o Pequín–. I el component educatiu? Els aficionats segur que n’hi veuen per tots costats. El cas és que fins i tot la casella de la presó i la cobejada targeta que te n’allibera també són objecte de compravenda. Res ens ha de desviar de l’objectiu del que sacralitza i idolatra: el capitalisme pur i dur. Aquest “joc” és notícia als EUA. La Comissió Federal de Comerç i un grup de fiscals de 48 dels 50 estats de la Unió han interposat una demanda contra Facebook per monopoli a les xarxes socials. L’empresa de Mark Zuckerberg és també la propietària d’Instagram i WhatsApp. No és res que no s’hagi produït en altres àmbits de negoci i sempre parlant de milers de milions –tant se val si de dòlars, euros o lliures–. Tampoc cal anar tan lluny. O potser vostè troba molta diferència en el preu que paga pel litre de gasolina o gasoil al fer el ple del seu vehicle en alguna de les benzineres que, teòricament, competeixen pel mercat? I quantes opcions té per escollir proveïdor d’internet i/o de telefonia? Però el Monopoly continua sent un joc, diuen, sobre un tauler amb 40 caselles que representen 22 ciutats d’arreu del món –almenys oficialment–.