De mandres i morros

És ben sabut que els governs d’arreu acostumen a governar molt més des de la por a molestar (i a perdre vots) que des de la valentia (i els ànims de transformar i d’encetar coses). Des de l’aritmètica, la cosa es pot entendre força bé (si et fas trampes): si ets qui governa és perquè ets qui tens més vots i, per tant, en tens més a perdre que a guanyar. Parlo de trampes perquè de vots a guanyar sempre en tens, els d’una part de l’abstenció que si no surts de la mediocritat i de la prudència malaltissa no conqueriràs mai.

La part divertida / curiosa / entranyable d’aquesta tendència és que els governs sempre acaben espifiant-la o emprenyant el personal per una cosa o una altra, és inevitable, i si no és per la reforma estructural que t’has estalviat de fer per passar amb discreció aquests quatre anys, és per un discurs desafortunat d’un de la teva bancada, per un detall menor amb què no comptaves o per una reformeta que et semblava que passaria més desapercebuda i que t’acaba esclatant als morros.

A casa nostra no en som cap excepció. Estic força convençut que un dels elements clau per explicar la caiguda del Govern del PS el 2011 és la seva aposta per tancar un nombre mínim de diumenges a la tarda. De la mateixa manera, estic força convençut que una de les mesures que haurà provocat més desencís entre els votants d’aquest Govern de coalició és la regulació que han fet de la pràctica de l’esquí de muntanya i del senderisme en camps de neu. Dues regulacions tímides i insuficients que de ben segur els impulsors no esperaven que aixequessin el rebombori que han generat. No estaria malament que n’aprenguéssim, que assumim d’una vegada que no és una bona opció evitar temes, que si no et rebenta per una banda, t’ho farà per una altra –que a sobre no t’esperaves–, i que la gestió de la cosa pública és millor afrontar-la de cara i sense calculadora. Sense anar més lluny, les dues bombes inesperades a què m’he referit es podrien haver evitat si s’haguessin abordat abans debats molt més importants i estructurals que tenim pendents: com ens ho fem per conciliar?, de qui és la terra i què volem que s’hi faci?, com conjuguem drets i negoci? Que no ens faci mandra. Mai no surt a compte.