Paradigma d'una vella tardor

“Castells de núvols descabellant-se

fugen serralada amunt,

com si un mal vent

se’ls volgués emportar a la vall veïna.

Entremig de llurs escletxes,

verds, blaus, grocs i vermells brillen

pel sol ixent d’una tardor que ja somriu.”

Deixeu-me parlar una mica de la tardor. D’aquesta tercera estació de l’any que sempre se’ns ofereix embolcallada d’emocions.

Amb dies de fresques ombres i d’il.lusionats cims emblanquits per les primeres neus. Del tebi però agraït raig de sol que reps en la placidesa d’un adient recés. Dels arbres de fulla caduca, en arribar-los l’hora de deixar en llibertat la seva vestimenta enmig del silenci d’una nit més llarga, o en la clamor del dia més curt. D’aquest vent del nord que quan comença llur bufera és un preludi del progressiu descens de les temperatures.

Deixeu-me parlar una mica d’aquest espai de temps, entre l’estiu i l’hivern i dels seus desitjats fongs, els boletus; els deliciosos, els apreciats i els que no ho són tan o gens. Els tòxics i els mortals. Igualment dels indigestos, purgants o al·lucinògens. Dels barroers boletaires i aficionats que destrossen al seu pas tot el que no coneixen, i el que no coneixen és molt. Massa. Indigne actitud de caps de trons que infaustament ens els trobarem participant en altres tasques i amb idèntics comportaments.

Moment també d’iniciar els preparatius d’endreçament dels horts. D’acubillar o recollir el que es pugui abans que alguna hostil gelada faci presència de manera inesperada.

De plegar mores en frondoses romagueres, nabius i groselles. Caldrà fer atenció als arbres fruiters tardans; el perer, el pomer, la figuera. Àdhuc l’avellaner.

Una tardor, amb el trasbals del tradicional i rutinari canvi d’horari, que ningú comprèn, però es continua fent sense saber exactament per a què serveix, ara, la diada dels panellets i de la castanyada, que no la toquin.

D’aquesta tardor que ha fet cap anant de tronc amb la cruel pandèmia, i dels planys d’una ciutadania que s’esglaia pels casos d’encomanament in crescendo de la malaltia.

No ens hauria d’estranyar tant, al capdavall, no s’han pas seguit a peu de la lletra les obligacions ni tampoc les recomanacions que s’han manat.

La persona es forma en l’entorn en què hi creix, i en part del nostre entorn europeu manca l’esperit de sacrifici, voluntat de disciplina i humilitat.

Deixeu-me parlar una mica de la tardor. Encara, de la nostra tardor, mentre l’anhel d’atalaiar el nàixer d’un nou paradigme resta desenvolupant-se xano-xano.

D’una novella i vella tardor fredorosa, malgrat la continuïtat d’uns caldejats mesos de contrarietats econòmiques, i de la confiança a la revelació, a l’atzar de qualsevol dia, d’un medicament capaç de parar el funest virus. El que ni vacunes ni mesures aturarà serà el canvi climàtic, agreujat per la nostra metzinosa activitat a l’atmosfera i a la pròpia salut, i per les variables naturals de la vida del temps.

Mentrestant, seguirant els camps d’esports buits de l’ànima contradictòria del joc, i l’avorriment d’algun fatxenda país, repetint els mateixos glossaris polítics farcits en vòmits anacrònics dels anys de Gargantúa i Pantagruel.