Creat:

Actualitzat:

Des de ja fa anys segueixo amb interès els articles publicats per tres escriptors que, sent ben diferents ideològicament, tenen un nexe comú: tot el que escriuen i proposen té com a objectiu el que creuen millor per al seu país, sense excloure-hi ningú.

J. J. López Burniol, notari de professió i molt vinculat a Andorra, escriu amb una gran sapiència jurídica pròpia del seu ofici. Des de la seva posició federalista, intenta establir sempre ponts de diàleg i propostes assumibles per a la gran majoria.

Antoni Puigverd escriu amb una sensibilitat extraordinària. És sobretot un home de pau i, encara que aposta clarament per la independència del seu país, sembla ser que no n’hi ha prou, ja que ha estat qualificat pel guardià de les essències com un “cronista servil”.

Per últim, Sergio Vila-Sanjuán, director del suplement cultural de La Vanguardia, ha estat sempre un defensor de la cultura catalana. Ara s’ha atrevit, i dic aquesta paraula amb tota la intenció, a publicar un llibre titulat Per què soc monàrquic (Editorial Ariel), en què exposa els seus motius per pensar així. Podem estar-hi o no d’acord, però el cert és que els seus arguments, molt respectables, tenen la característica d’estar exposats amb un absolut respecte vers l’opinió contrària.

Precisament aquesta posició centrada i plena de sentit comú és el que em fa dir que ells són els valents, perquè estan constantment exposats a les crítiques furibundes dels dos extrems dels quals tantes vegades hem parlat. A ells no els defensa ningú, perquè els que pensen en el mateix sentit, que segur que són molts, normalment callen.

Al cap i a la fi, si ens referim només a les institucions, tant coherent és defensar la monarquia com fer-ho amb la diarquia, que és la forma política d’estat que s’ha donat Andorra des de fa gairebé mil anys, amb uns resultats incontestables. Però té sentit criticar una i a la vegada enaltir l’altra? Doncs sembla que sí...

tracking