Mesurada i solidària

Ho escriu qui va ser felicitat fa anys per l’aleshores president d’Apapma per la decisió de no engarjolar un gos en un apartament petit, i també qui no es pot estar de fer alguna carícia a qualsevol gos pel carrer, encara que no sigui d’amo/a conegut/da.

Aquesta espècie animal retorna amb escreix l’afecte que rep, a més de les diverses utilitats, de l’alerta davant qui pica a la porta als rescats sota allaus, esllavissades o runes de terratrèmols, sense oblidar la facultat de guiar els cecs.

Les seves necessàries sortides a les vies públiques, tanmateix, comporten una despesa, principalment als comuns. Les tifes que deixen abandonades els amos sense escrúpols no sempre poden rebre la repressió establerta en forma de sanció econòmica per l’autoritat competent, que no arriba a tot, i més del que seria desitjable queden escampades, formant autèntics camps de mines per al calçat dels vianants.

D’altra banda, les excrecions líquides encara reben menys vigilància ni càstig. Aquest estiu passat, en dies de calor, la pudor es feia insuportable en alguns trams de voreres, com ara un de l‘avinguda Joan Martí d’Encamp.

Fins i tot la propietat d’un dels edificis va col·locar rètols reivindicant que “la façana és privada i no un pixador de gossos”.

La tercera despesa i el màxim de la manca de civisme arriba amb l’abandonament d’aquests amics de quatre potes, condemnats a les gàbies de la gossera amb l’esperança de rescat per un nou amic o amiga.

I encara rai si no s’arriba a l’extrema crueltat d’alguns àmbits rurals no tan llunyans on acaben penjats o tirotejats quan ja no es consideren útils per a funcions abans encomanades, com ara la caça.

Per satisfer la despesa de les neteges encara imprescindibles, per millorar l’atenció als amics abandonats, sembla solidària una aportació que, d’altra banda, no és tan costosa. Abans de la fixació de 25 euros anuals pels comuns que l’aplicaran l’any vinent, el servei de comunicació del comú de la capital ja ens havia avançat que seria aquesta la xifra màxima estudiada, i que podria ser encara menor de 20.

L’esforç és mínim si es compara amb altres habituals, com ara mantenir la documentació al dia, les vacunes i altres eventuals visites al veterinari, el menjar, el passaport i l’equipament per als viatges i per l’estada a casa, les joguines... fins i tot, en alguns casos, la perruqueria i el “vestit”.

Hi ha els comuns d’Escaldes i Encamp que han decidit no aplicar el gravamen. Enhorabona per aquest servei, un més, que sembla que es poden permetre. A Canillo, en el moment d’escriure encara no s’havia fet pública la decisió, inicialment ajornada, sobre la matèria.

És cert que pot resultar inoportuna aquesta càrrega afegida en els temps de dificultats sanitària i econòmica per a famílies que tenen en la mascota una de les poques alegries, especialment per als nens i les nenes de la casa.

Com també és evident que la manifestació convocada davant el comú de la capital no era menys inoportuna, per raons de salut col·lectiva. Tot i que finalment hi van acudir una cinquantena de persones.

En definitiva, bé –molt bé– està tenir i cuidar-se d’aquests éssers vius que tants i tantes aprecien –apreciem– i amb tanta raó. Però el petit esforç d’aportar una quantitat a l’abast de gairebé totes les butxaques no és demanar massa, sobretot si la recaptació es reverteix en benefici dels mateixos animals, del medi ambient urbà i de la qualitat de vida de la ciutadania en general.