Ara ve...

La roda del temps la gira a la rotonda d’Andorra la Vella però el comú ja ha advertit que aquest any no hi haurà el túnel de llum ni el tobogan de gel. És tot un indici que s’apropen les festes però que no seran com les dels darrers anys, sinó més aviat apagadotes, potser fins i tot tristes, i encara rai si no hi ha a la família el buit nou d’una persona propera, emportada o no per la pandèmia. En tot cas, la “gent magna” sap per dolorosa experiència que a més anys propis, més buits.

Sociòlegs i psicòlegs parlen, escriuen, i no paren d’altres danys col·laterals, a més de la desinformació globalitzada: afeccions dels ànims i de les ments, fins i tot arribades al nivell clínic. I encara que no s’hi arribi, molts i moltes es troben en aquell altre estat que sovint es defineix com “estar depre”.

Fa dies que enyorem els qui viuen a fora i no podem visitar, amb les dues fronteres tancades de fet, sobretot si es tracta de gent gran, que podem perdre definitivament qualsevol dia, o de quitxalla, en aquesta franja d’edat on fan tanta gràcia i que no tornarà.

Tot i que es compleixi la tendència anunciada amb optimisme pel ministre “capità del virus”, i s’aixequin o alleugin les limitacions de reunió i de mobilitat, i ens permetin tirar Baladrà amunt o Runer avall, i la temporada alta de turisme es pugui desenvolupar amb normalitat, tot i el risc d’una tercera o quarta onada de contaminacions, res no serà igual. Perquè la por continuarà essent lliure i en el millor dels supòsits no seran les mateixes unes retrobades amb mascaretes, sense abraçades ni petons.

Les estadístiques mostren una proliferació extraordinària de la Covid-19 a Europa en l’onada actual i les mesures lògiques dels diversos governs per frenar-la. I sembla que estan aconseguint els efectes desitjats, com a mínim parcialment. Però hom intueix també que hi ha una segona raó per extremar les restriccions a l’entrada del novembre, i seria aplacar les contaminacions per poder donar més llibertat als ciutadans respectius quan arribin les festes.

En el cas d’aquestes valls, ja s’han encarregat els dos estats veïns de confinar-nos en confinar les ciutadanies respectives; per quinze dies en el cas català, fins al primer de desembre en el francès. I no hem d’oblidar que en el nostre cas, bastant abans de Nadal arriba el pont de màxima afluència turística si la meteorologia i la resta d’altres circumstàncies ho permeten, que és el de la Constitució del 78 i el de la Puríssima.

Amb el vessant econòmic de la pandèmia, l’augment de dèficit i deute previstos, una gran majoria de la nostra societat espera unes nevades oportunes en dates, i acompanyades d’un relaxament de les limitacions de moviments al veïnatge de banda i banda, perquè pugui començar ben aviat, com abans millor, una recuperació que sembla imprescindible per tornar a tenir una vida semblant –el més semblant i estesa possible– a la d’abans de la catàstrofe.

I també perquè es puguin celebrar les festes potser més tradicionals de l’any tot seguint la tradició i el conreu dels afectes entre propers, amb la màxima proximitat que ens permeti la prudència.