Complex (i 2)

Comentàvem la setmana passada, entre d’altres, la importància –la necessitat imperiosa si em demaneu el meu criteri– de no ser maximalistes en aquests temps. Ni tot pot ser fet en nom de la salut ni tot pot ser fet en nom de l’economia ni tot pot ser fet en nom de la llibertat, que són els tres vèrtexs del triangle a l’interior del qual –i ben allunyats de les puntes– haurem de buscar les solucions. Mai no hem posat la salut ni la integritat física al centre de manera radical. D’haver-ho fet fins ara, fa dies que hauríem prohibit els cotxes, que tancaríem per a tota la vida els maltractadors, que ens confinaríem cada cop que arriba la grip, que prohibiríem qualsevol esport de risc i que invertiríem mil vegades més en salut i en seguretat. I no ho hem fet. I no ho fem perquè, entre d’altres, quan valorem la nostra vida ho fem molt més enllà de la nostra integritat física, molt més enllà de la nostra condició d’organisme, i reivindiquem la nostra salut mental, la nostra dimensió social... Amb l’economia ens passa una cosa similar: la valorem, i molt, i acceptem sacrificis en l’àmbit de la seguretat i de la llibertat a canvi d’un major benestar econòmic, però no fins al punt que ens sigui indiferent que es mori una quantitat significativa de la gent que ens envolta. El problema és que els maximalismes són fàcils. Fàcils d’entendre i poc discutibles. Els punts d’equilibri són discutibles. Per naturalesa. I som exactament aquí, en el si d’una societat en què el debat públic és cada cop més simple, en què les persones estan cada cop més acostumades a tenir raó per sistema i a la qual ara li demanem que entengui que això a què ens enfrontem no té res de simple i que les solucions es troben en un punt de confluència entre diferents criteris. Com voleu, per exemple, que no hi hagi negacionistes? Com voleu que no hi hagi antimascaretes? Hem transformat el debat públic en un espai dicotòmic, de sís i nos, de nosaltres i ells, potser que ens comencem a adonar que mai no va ser una bona inversió. Perquè si a tot plegat li afegim el punt definitiu de complexitat (pensar més enllà del present i veure com tot plegat afecta el futur), encara ens esclatarà el cap. I no n’hi ha per tant. Perquè la vida sempre ha estat complexa. Potser que ho comencem a assumir.