Som gotes d’un mateix oceà. Tots diferents, amb una personalitat, trets i història únics, però cadascun de nosaltres és part indestriable d’un tot que ens conforma com a col·lectiu. I és cert. Hi ha persones que són úniques. Que el seu pas per la nostra vida marca un abans i un després. Individus que deixen petjada, al costat d’altres que ens passen desapercebuts a nosaltres però que de ben segur són l’univers d’algú altre a qui ni tan sols coneixem. Susan Sontag deia que la literatura li havia servit per descobrir que “l’altre” existeix. Que totes i cadascuna de les persones que ens trobem pel carrer, les que saludem de lluny, aquelles que ni tan sols intuïm que existeixen, tenen una vida interior, uns problemes, un sentit de la vida, carregat de pors, esperances, i segurament, misèries molt semblants a les nostres. Tots plegats, en aquesta barreja estranya que ens fa ser el que som. Gotes úniques d’un oceà compartit, com deia en Deepak Chopra. I tots, amb les nostres particularitats, som els que fem que la nostra realitat com a col·lectiu sigui la que és. És la suma de cadascun de nosaltres la que converteix la humanitat en solidària o en impermeable al canvi. És per això que l’única transformació possible ha de venir de cadascun de nosaltres. Fins a aconseguir que siguem prou massa crítica per evolucionar com a societat. Mentrestant, anirem traient el nas per sobre de la mascareta quan ningú no ens veu i remugarem que és només per culpa dels altres que estem pagant una manera de fer, que ens ha agafat a tots de curt i que cada cop gestionem amb més dificultats.