Com deia l’amic Gabriel Fernàndez en aquest diari fa uns dies no hauria volgut haver d’escriure aquest article. Davant el teclat amb els ull humits recordant un company, un amic, un mestre. Els matins a Andorra tenien la banda sonora de la veu de l’Àlex Lliteras fent editorial i anunciant per sobre de la sintonia els convidats i col·laboradors. Amb un somriure, sempre amb un somriure, amb els ulls axinadets passejava la seva bonhomia per la redacció, des de la seva taula al fons de tot amb els companys d’RNA fins a l’estudi on ha dedicat la seva vida. Pendent de tot, ajudant a resoldre dubtes als que sovint li demanàvem consell, sempre atent, sempre sent la millor versió d’ell mateix. Pocs professionals de la comunicació tenen la capacitat de l’Àlex de ser apreciats per tothom, respectats per personatges i per col·legues. No conec ningú que no volgués anar a seure davant seu a l’Ara i Aquí perquè sabia com ningú apropar-se a l’entrevistat, fer-li les preguntes correctes, sense violentar-lo i així amb el seu deix seductor arrencar els titulars més buscats per tots. Sense confrontació, sense perdre mai la serenor, amb aquell llenguatge seu proper, popular, es feia seus tots i cadascun dels oients que fidelment el seguien. Sí, així el veig encara darrere el micròfon que era la seva vida, comentant els esports, sobretot el bàsquet, que adorava, amb els de la secció, i seleccionant la música del següent programa amb el tècnic de so. Massa aviat com diu la seva companya s’ha apagat la seva veu, però viurà en nosaltres el seu etern somriure.