Creat:

Actualitzat:

La mobilitat ha estat sempre una assignatura pendent a Andorra. De forma recurrent apareixen idees i maneres de pal·liar un dèficit enquistat que m’atreviré a qualificar-lo d’estructural. La mobilitat externa apareix en titulars mediàtics, i a vegades és la interna la que suscita comentaris i projectes embrionaris poc o mal estudiats.

És ben cert que l’orografia andorrana no ajuda a desllorigar la pedra filosofal, i tampoc l’enclavament al bell mig de la serralada pirinenca i la meteorologia en són uns aliats. No obstant això cada vegada més, la nostra societat és demandant de virtuts en matèria de mobilitat, que permetin intercanvis i desplaçaments de qualitat.

La mobilitat externa segueix in aeternum en la base estancada de dues fronteres terrestres. L’aeroport de la Seu d’Urgell i els intents heliportuaris resten en una fase estacionària de coitus interruptus. Personalment penso que el mitjà i l’eina més convenient i apropiada per als desplaçaments internacionals des de i vers Andorra hauria de ser el ferrocarril.

Els caps pensants de la mobilitat interna ens aporten cíclicament idees, almenys això vol dir que “estamos en ello”. No em desagrada la fresca proposta del transport per cable, una mobilitat en 3D, que irremeiablement em transporta vers els temps memorables del metro aeri de Marc Forné, idea que va ser rebutjada de facto injustament. Un transport col·lectiu de qualitat ha de ser modern, còmode, sostenible, amb una alta redundància en freqüències de pas i sobretot segregat, ja que en mobilitat es trenquen les pautes de la física i les distàncies s’han de mesurar en temps.

No tenim i tampoc podem somiar en els temps que corren generosos fons de cohesió de l’abans Comunitat, ara Unió Europea, que van ser el manà oportunista per a molts Estats Europeus en el seu moment, però tenim Andorres Telecoms, Fedes, Santanders, BCEs i FMIs... Això seria suficient? i agosarat també?

tracking