Creat:

Actualitzat:

Diversos mitjans s’han fet ressò de l’augment d’empadronaments a poblacions de la costa o de l’interior de Catalunya, i també a molts pobles del Pirineu, des que va començar la pandèmia, i especialment després del confinament forçós de l’abril passat. Sembla que els nous veïns d’aquestes poblacions són sobretot famílies joves o de mitjana edat, amb fills petits, que se n’han anat de ciutat cercant un entorn amb més qualitat de vida per a ells i per la canalla, i també un risc més baix de patir la pandèmia, per allò que com menys massificació hi ha al veïnat més difícil ho té el virus per propagar-se. La notícia, però, té trampa, perquè d’entrada fa l’efecte que de cop i volta una quantitat considerable de persones ha descobert els beneficis de viure envoltats de natura i han esdevinguts neorurals sobtats, quan la realitat, almenys d’una bona part d’aquestes famílies, és ben diferent: el domicili on s’han empadronat era fins aleshores la seva segona residència, amb la qual cosa la qualitat de vida es pot dir que ja la porten de sèrie, i no han hagut de cercar una nova feina perquè l’empresa on estan empleats els ha ofert la possibilitat de treballar des de casa. No negaré que viure a les comarques pirinenques té, en molts aspectes, certs avantatges amb relació a la vida a ciutat; però al mateix temps és una evidència que, tret potser de les capitals de comarca, els pobles del Pirineu registren un lent i constant despoblament; per la qual cosa, abans de treure pit per la gran qualitat de vida que tenim, potser caldria demanar-se per què els joves abandonen el lloc on van néixer i prefereixen anar a viure a ciutat.

tracking