Creat:

Actualitzat:

M’aturo a seure en un bar a quarts de dues del migdia, mentre la pluja complica el trànsit. Encara no sé quan dinaré, però segur que no en deixaré passar l’oportunitat. Els missatges esquitxen la pantalla del mòbil, sincopada i constant, mentre jugo a fer veure que no els veig. La música d’una emissora escup el darrer èxit del moment mentre la veu estrident d’algú de qui ja no m’interessarà mai el nom es barreja amb la màquina del cafè. Et fas gran quan deixes de reconèixer les cançons dels 40 Principales. Els joves encara escolten la ràdio? Spotify i Tik Tok desbanquen els vídeoclips que feien furor als 80, els missatges a Instagram, a les trucades al fix. Somric per dins quan recordo el Dr. Rabanal dient -entre melancòlic i sorneguer- que abans, quan algú et demanava que et fes una perduda era tota una altra cosa. Sí. L’humor també té edat. Ho veig en els més petits. Que ja no riuen amb les mateixes coses, que els codis han canviat, malgrat allò de: “Mama, no em facis passar vergonya davant de les amigues”, que sembla ser que és un mantra adolescent universal i transgeneracional. I ja tenim la tardor aquí. Fent-nos creure que el temps avança quan en realitat som nosaltres els que ens movem a través del temps. Els canvis de posició són els que ens diuen que alguna cosa es belluga, que l’evolució és possible, quan tan sols és real a nivell personal, i potser ni tan sols això. Ara som petits, ara som grans, ara ja no hi som. I ja està. I no passa res. Immutable, la tardor arriba de nou, i t’adones que el camí a la felicitat passa per no tenir gaires expectatives.

tracking