La Llibertat d'Expressió

Sovint intento veure, esbrinar i discernir la línia vermella que separa la tant preuada Llibertat d’Expressió amb la incitació a l’odi, a la violència i a l’enaltiment i/o pràctica de calúmnies. No me’n surto i m’adono que aquesta línia vermella és molt fina, tan fina que sospito que l’Estat de Dret tampoc ho té gaire clar.

La Llibertat d’Expressió dona consistència i caixet als Estats que la garanteixen. Fins i tot en els fòrums internacionals, on els intercanvis diplomàtics sovintegen, s’exhibeixen aquests drets per fer patxoca, tot i ensenyant un llibre d’estil replet de Drets Fonamentals i de Drets Humans.

Cal esmentar, però, que per sort, la Llibertat d’Expressió com a dret té també límits quan s’intenta definir i provar el que és una calúmnia, una injúria, per respecte a la dignitat humana. Tot i que jo considero que els Tribunals, a vegades per jurisprudència, a vegades per excessiva mediatització, potser per la meva manca de formació jurídica, no em satisfan les decisions al respecte que molt sovint no gaudeixen de sentit comú. Podríem afirmar que ens trobem davant d’una fricció entre drets.

La praxi en llibertat de premsa va ser, a l’origen, un termòmetre que valorava com un axioma aquest dret i ordenava i puntuava els diferents països qualitativament, en matèria de respecte a la Llibertat d’Expressió. Més tard, les complexes relacions humanes amb les seves eines d’immediatesa, com poden ser les xarxes, han fet divulgació dels conflictes entre drets que han aparegut com a bolets. A Andorra, la líder de Stop Violències, que considero personalment una activista valenta però temerària, en la seva defensa del que ella entén com a feminisme, ha entrat en una espiral voraginosa on, segons el meu punt de vista, ha traspassat amb escreix els límits legals de la Llibertat d’Expressió. Serà interessant copsar el seguiment d’aquest afer que ja està judicialitzat i veure’n el desenllaç.