Creat:

Actualitzat:

Sé que a vegades em repeteixo en els temes i que puc arribar a semblar pesat, però crec que són importants, per no dir cabdals per a nosaltres. I avui vull dedicar el meu escrit, com ja ho vaig fer fa unes setmanes, a l’ecologia, i més concretament a l’estat de les nostres muntanyes. En efecte, quan em passejo o surto a córrer pel nostre fabulós medi natural –activitat que faig molt sovint, vàries vegades a la setmana, ja que necessito aquesta connexió amb la natura per poder fugir dels temes laborals i posar-los de banda durant una estona– torno sovint preocupat de com nosaltres, els humans, el cuidem. I no parlo de l’entorn proper de les ciutats, sinó de zones naturals allunyades d’una activitat humana frenètica. Us en dono un exemple. Abans-d’ahir, aprofitant la Diada de Meritxell, vaig pujar de Sant Julià al Port Negre de Claror, cim que marca la frontera entre l’Alt Urgell i Andorra. Es tracta d’un cim al qual malauradament es pot accedir en cotxe o amb ginys motoritzats, i força freqüentat els dies de bon temps, ja que a més de frontera també fa de punt d’accés a la vall del Madriu Perafita-Claror. Durant la pujada, passat Naturlandia en la seva cota més alta, ja vaig començar a notar traces humanes (a més de l’olor de gasolina provocada per les motos o els quads del parc temàtic), com ara llaunes, mascaretes o altres objectes al terra. Però, com us he dit, es tracta d’una zona força transitada, encara que no sigui normal trobar-hi aquest tipus de brutícia. De baixada vaig optar (com faig sovint) per utilitzar corriols i camins no marcats, en els quals normalment no et trobes ningú. I aquí també vaig veure, tot i que en menor quantitat, algun embolcall o alguna mascareta. I parlo de zones allunyades de l’activitat humana, ja que prop de les ciutats floreixen abocadors molt més importants. Hem d’esforçar-nos a preservar el nostre medi natural, ja que és l’únic que tenim.

tracking