Vaig amb la família a dinar a un bon restaurant del Principat d’Andorra. Som sis persones, de les quals dues arriben una mica tard (14.20 h). El restaurant, que aplica correctament la distància i les mesures per la Covid-19, no està ple del tot, però com que som els últims a demanar comencem a dinar pels volts de les 14.45 h. Entre el primer i segon plat esperem una estona, i pels volts de les 15.25 h ens serveixen el segon. Abans d’acabar el segon plat el restaurant es va buidant, de manera que a les 15.50 h, quan demanem les postres, sols hi ha una altra taula i la nostra. Al cap de cinc minuts ens quedem sols i arriben les postres.
Faig un incís. El meu pare quan anàvem a un restaurant i érem els últims sempre patia. No volia que els cambrers estiguessin pendents i s’apressava. Crec que en aquest aspecte soc bastant com ell. No m’agrada ser l’última taula, però hi ha moments que tampoc no es pot córrer.
A les 15.55 h comencen a posar cadires sobre les taules del darrere i a passar l’escombra. A les 16.05 h, quan encara no fa dos minuts que han portat el cafè, ja escombren a la taula del costat... Em sento, ens sentim, maltractats. Demano el compte.
No pots anar a un restaurant i que et tractin d’aquesta manera. Ni tan sols he demanat un digestiu i no hi ha hagut sobretaula. El menjar estava bo, però tal com acaba el dinar et deixa mal sabor de boca.
A les 16.07 h marxem i faig sentir la meva queixa.
Ens aixequem. “En un restaurant com el vostre no podeu posar tanta pressió”, li dic a la noia que passa l’escombra. “No fa ni deu minuts que han portat les postres”, dic educadament però emprenyat.
Ella contesta que el restaurant és casa seva –ignoro si és seu el restaurant– i que a casa seva fa el que vol.
Li contesto que el seu restaurant no és qualsevol lloc, sinó un lloc que té nom a Andorra i que faria bé de cuidar la clientela, però tampoc sembla importar-li gaire.
Doncs molt bé, la sang tampoc arriba al riu i cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui. Com poden imaginar, no hi tornaré a anar i santes pasqües.
Però penso que en restauració s’han de complir un mínim de requisits i que intentar que el client se senti còmode és un dels principis elementals.
De res no serveix promocionar el país, voler que ens visitin, si després hi ha gent incapaç de mantenir un mínim d’estàndards de qualitat en l’atenció al client.
Doncs com be dius Ramon, això passa força sovint i no només en restaurants, sino en concessionaris, botigues, ... Em refereixo al tema del tracte al client i al fet de que els importa ben poc. Com be dius, en no tornar ja ho tenim arreglar, jo faig el mateix, ara be, després que no vinguin els plors, les campanyes per consumir al país, etc
Respondre