Les vacances de l’autònoma són alguna cosa així com saltar-te la classe de mates un dimecres a primera hora per anar a jugar un futbolí amb els amics. Ho vius amb l’emoció de viure al límit, desafiant les convencions i amb un rau-rau que bascula entre la culpa i la necessitat. Després d’aquests mesos de confinament que han fet del 2020 l’expressió viva de per què no s’han de tenir expectatives, calia un punt i a part. Ni que fos per poder tornar-hi. S’imposava, com mai, una passa enrere. Per agafar perspectiva, per acomodar la vista a un horitzó que no sempre tenim a casa, per pensar en què en farem del que queda d’un any estrany. Dies de fer plans a l’aperitiu per enredar-los durant la migdiada. Mals costums dels que encetem els anys al setembre: Llistes de bons propòsits, de nous projectes. Al final, les vacances -fins i tot les dels autònoms- no són més que l’alenada que no sempre ens donem permís per respirar durant l’hivern, encongits, com estem, dins la quadrícula d’un emploi du temps atapeït de l’he de fer i encara no he pogut acabar. Hauríem de poder encabir aquests espais més enllà d’uns dies a l’any per retrobar-nos. Per reprendre les lectures pendents, caminar amb els peus nus, menjar peixet i gaudir d’una posta de sol. Fet i fet, no cal més que una bona companyia i no gaire res a fer. Alguna cosa no estem fent prou bé quan la desconnexió es fa tan escadussera. Hi penso, sense trobar la solució, mentre escric aquestes ratlles prop del mar, amb una tassa de cafè entre els dits. Són quarts de set del matí, i aquí tot dorm, menys les onades i els correus pendents.