Creat:

Actualitzat:

Fins fa ben poc, quan algú apropava molt la seva cara a la teva, com fa alguna gent quan parla, com si et volgués intimidar, el pitjor que et podia passar era que l’alè li fes pudor de cadàver. Per sort, la fetidesa bucal acostuma a atordir les mucoses olfactives des de certa distància, amb la qual cosa sempre hi havia marge per eludir una proximitat tan fastigosa com innecessària. Ara, però, a més de mantenir la distància amb les persones d’alè pútrid, has d’anar també amb molt de compte encara que la persona a qui t’apropes exhali entre els llavis una aroma que faria empal·lidir d’enveja els jardins de Babilònia, perquè potser en l’aire que compartireu hi va inclosa una colònia de coronavirus celebrant la seva convenció anual i te l’emportes cap a casa sense adonar-te’n. I potser no desenvolupes cap símptoma, o potser els comences a notar quan ha passat una colla de dies, i mentrestant els vas escampant allà on vas. Per això les autoritats sanitàries insisteixen que cal portar mascareta en espais tancats o quan no es pot mantenir la distància social, que és gairebé sempre per la nostra inveterada inclinació pels comportaments gregaris. És cert que no elimina totalment el risc de contagi, però sempre serà millor que no dur cap protecció; suposant, és clar, que tothom se la posi com cal i no es faci servir per sostenir la papada. Però com que encara hi ha molta gent que no ho vol entendre, suggeriria que quan s’identifiqui algun contagiat que se salta el confinament o no vol dur mascareta, se li inoculi algun agent fètid a les glàndules salivals perquè la resta l’identifiquem des de lluny i puguem sortir rabent.

tracking