Creat:

Actualitzat:

Diu que estem lliures de la plaga, per fi [de moment i que duri], proclamen amb una punta d’orgull les autoritats del país. Mentrestant, a la resta del món el bitxo batega, s’esmuny, reapareix i pren el pèl a tot el planeta, jugant a cuit i amagar. Les autoritats que encara poden ensenyar algunes gràfiques verdes aguanten la respiració i les que tornen a patir la patacada (o no l’han sabuda contenir) maleeixen la seva mala sort i malden per establir nous protocols i que Déu ens empari a tots plegats, a veure si funcionen aquesta vegada. Confinada des d’ahir Lleida i el Segrià Sud (amb el permís dels jutges) i ja veurem què passa amb l’Hospitalet, hom té la sensació de viure en una situació de ruleta russa perpètua, i que ja ens passa allò de les barbes afaitades del veí i de les pròpies en remull. Assistim sense veu ni vot a una col·lisió entre tres plaques continentals que tenen trajectòries i inèrcies divergents: el coneixement científic –que demana temps i consensos tècnics amplis–, la responsabilitat individual –que obliga a autolimitar-nos les llibertats– i les polítiques públiques –que intenten conciliar l’impossible: la preservació de salut col·lectiva i l’economia en marxa–. Tots tres blocs tenen interessos oposats o, si més no, no són coincidents en el temps i en les prioritats. Plana la convicció que estem indefensos, venuts, i que, si no te la foten per una banda, te la fotran per l’altra. I, tanmateix, no es pot fer res més que passar dies i empènyer setmanes: ni mesos ni anys, com els planificadors a set dies vista.

tracking