Lideratge i gènere

Hi ha la percepció generalitzada que les dones caps d’Estat han gestionat millor la pandèmia. I per il·lustrar-ho, els constructors d’aquesta teoria ens aporten els exemples de Nova Zelanda, Alemanya i Finlàndia sense precisar, però, les accions concretes que refermarien amb clau reeixida aquesta teoria. És molt complicat valorar i diferenciar, tot i amb una anàlisi acurada, la bonança en la gestió de la Covid-19 dels diferents caps d’Estat, perquè es tracta d’una crisi on hom no en coneix de la missa la meitat. La lluita feminista associada a les polítiques d’igualtat que van implementant fil per randa els Estats democràtics provoca amb freqüència l’adopció de normes, lleis i reglaments, que exigeixen la presència obligatòria de les dones en els òrgans de govern i en les cúpules directives d’empreses d’alt nivell. Automàticament, tot executiu, tot Parlament i tota organització que vulgui alinear-se a aquesta normalitat ha de respectar unes quotes, a vegades una paritat, imposades de forma absurda. Aquest tractament ens aboca a discriminacions desencertades. L’accés de la dona al lideratge i al poder ha estat una lluita contínua i aferrissada de recerca del reconeixement que s’ha dilatat massa en el temps de forma lamentable. Des del meu prisma, una política de quotes representa alimentar un fracàs amb el paradigma de la hipocresia. I per acabar d’embolicar-ho tot, apareix la teoria queer, amb la complexitat de percebre l’individu amb un gènere que pot correspondre o no amb el seu sexe biològic. Per a la teoria queer, la identitat sexual és una anomalia, i seria el resultat d’una construcció social independent de les classificacions de la biologia, de la psicologia i de la filosofia tradicionals. Observant i també instruint-me amb les noves aportacions, m’adono, però, que el talent, l’educació, la intel·ligència, la formació, la cultura, l’experiència i els valors no hi entenen, de gènere