Sense celebració

Aquest any la pandèmia es va emportar també –i no ha estat el més important– les falles i les fogueres, excepte la del Prat Gran d’Escaldes, de la nit de Sant Joan. Una festa minvada que automàticament recorda la vella dita, també ja amb poc sentit relatiu: “De Joans, Joseps i ases / n’hi ha per totes les cases”. Això era abans. Ara en queden pocs amb noms tan tradicionals, especialmente entre els més joves, i encara menys ases... de quatre potes.

També és cert que els sants han deixat generalment de celebrar-se a les llars o públicament, en benefici dels aniversaris. És un fet constatable, com la pèrdua de vigència de la dita esmentada.

Un company de generació ho atribuïa al fet dels noms estranys al santoral que reben ara nenes i nens, al registre civil –tots– o al bateig –els qui es bategen–, i amb la benvolença dels mossens.

És cert que Llibertat o República podrien tenir celebració el 4 de juliol o el 14 d’abril, si parlem de noies. També es podrien buscar dates per als Nil i Everest o per a la víctima d’aquella mare soltera basca que li va endegar al fill Zigor –càstig, en èuscar–. I pot ser una raó fefaent.

En alguns territoris al sud del Runer la celebració es confon, com a mínim en el nom. Un Fermín pamplonès ens avisava un vespre de tardor que l’endemà estàvem convidats perquè era el seu “santo”, ens va veure la cara de desconcert i va aclarir “si és el dia que vaig nàixer” o sigui que ja fa molts anys que l’home ho celebrava –i tant de bo ho pugui continuar fent.

Sembla que aquest canvi, de la festa del sant a casa en generacions anteriors, a la d’ara amb el ritual del pastís i les espelmes, s’ha generalitzat. I més enllà de la dificultat de posar data referent a tant de nom laic, la causa última es pot trobar en la pèrdua del sentiment, la fe i les pràctiques religioses en la societat actual –també en la nostra–, més enllà de les que resten en el costum, com ara festes patronals, batejos, primeres comunions, noces i funerals.

Un exemple que pot ser paradigmàtic d’aquest canvi de motivació per anar a l’església són les primeres comunions. Potser els pares no tenen, o han perdut, les creences dels seus avantpassats. Potser no van batejar el fill o la filla quan encara era un nadó, i ho van deixar per quan la criatura “sigui gran i pugui decidir per ell/a mateix/”a. Però arribada l’hora, quan els companys i companyes d’escola, o els amiguets i amiguetes comencen la catequesi, amb molta probabilitat començaran a demanar, no el sacrament, sinó la festa i els regals que l’acompanyen. I qui s’hi nega? Sovint es critica, des de la mateixa Església, que aquella festa sovint esdevé excessiva, amb una despesa econòmica fora de mida, fins i tot al punt que, de vegades, porta la família a endeutar-se per “quedar bé”, que això de l’aparença pública seria motiu per un altre comentari, i més llarg que aquest.

Amb tot plegat, sembla un fet que han deixat de celebrar-se les onomàstiques en benefici dels aniversaris, tret d’excepcions que sempre es troben, com pot ser mantenir la tradició de repetir el nom de padrí, al pare i al net (o padrina, mare i nena), que encara és una tradició servada, tot i que minoritària. Així veiem en nissagues americanes o angleses números romans al darrere del nom i el cognom com els d’aquell John Walter III, aquell propietari del diari The Times, heretat del pare, John Walter II.

Veiem això i també la pèrdua de vigència de la dita antiga perquè ara, “de Joseps, Joans i ases/ en queden pocs a les cases”.