Creat:

Actualitzat:

“Vaig tancar la porta, sense mirar enrere, convençuda que ja n’hi havia prou, tocava emprendre un nou rumb, una nova etapa, vaig estendre les ales i em vaig disposar a volar.” Així vaig descriure fa uns anys un important canvi en la meva vida. Remenant per les llibretes, amb textos que m’agrada escriure i que vaig apilant per tot arreu, ho vaig veure l’altre dia. I descontextualitzat, el text pot servir per a moltes experiències. Moments en què toca, per dolorós que sigui, dir adeu, marxar, canviar a cop de timó enmig d’un mar remogut però a la recerca de nous horitzons i aventures. Moments d’aquells en què tot trontolla al nostre entorn i sents, de cop, la por a la incertesa, el neguit d’explorar nous escenaris, de perdre el que tenim. I si bé aferrar-nos al que som i ens envolta forma part de la condició humana, també és molt perillós. Esdevenim hostatges de les nostres presons, els nostres prejudicis i el que diran els altres. Abracem el conformisme absolut i ens dobleguem a les encotillades convencions socials que ens arrosseguen com cadenes. I decidim no sortir de la gàbia, romandre en aquest món de clars i obscurs a l’espera que les coses passin, que canviïn. I si no ho fan, decidim esperar més, ens carreguem de raons per continuar fins a l’esgotament mentre s’apaga la nostra il·lusió, es trenquen els nostres somnis i es desintegren els nostres anhels. Inconscients dels nostres poders, ens tanquem a la caverna esperant que algú ens mostri el camí cap a la llum. I no ens adonem que no hem de mirar enrere, hem d’estendre les ales i volar.

tracking