Estem en mans dels experts. Admeto que qualsevol dels experts que assessoren fins al més minúscul departament de l’empresa més petita o de l’administració pública més remota en sap molt més que jo del tema sobre el qual es reclama expert; la qual cosa no vol dir que els dictàmens que emeten s’hagin d’acceptar com a veritats inqüestionables. Convé recordar que les universitats expedeixen el mateix títol als que acaben la carrera amb un expedient acadèmic brillant que als que l’acaben amb un expedient més aviat discret, un petit detall que no acostuma a sortir als currículums però que condiciona necessàriament la qualitat dels informes que elaboraran. Informes, d’altra banda, que solen ser presentats de manera parcial a l’opinió pública per tal d’avalar amb un argument d’autoritat allò que més li convé a qui els ha encarregat. Només així s’entén que, amb tanta matèria grisa com hi ha llogada per resoldre els problemes de la humanitat, al final sempre s’acaben proposant les mateixes solucions, que, a grans trets, es resumeixen a apujar o baixar impostos i a facilitar o dificultar l’acomiadament dels treballadors, en funció de si qui alça la veu diu ser d’esquerres o de dretes. I, tant si diu ser d’esquerres com de dretes, a destinar més recursos als qui remenen les cireres i deixar que els que no tenen prou força per fer-se escoltar se’n surtin com puguin. No seré jo qui negui als experts del món mundial el dret a guanyar-se la vida honradament, però alhora gosaria suggerir a empreses i administracions que invertissin també en sentit comú i equitat social, i potser així no patiríem tant la crisi perpètua que ens ha tocat viure.